Les millors d'Instagram del 2020

 

Cyrtanthus montanus, Narcissus broussonetii, Cyca revoluta, Sedum spectabile, un racó de suculentes al pati, Cyrtanthus elatus pink, Pancratium maritimum

Preparatius per a la pròxima primavera

Encara que el bloc ha estat prou inactiu la veritat és que l'activitat al jardí i a casa no para.

Com a mostra estes compres que he fet per a pròxima primavera.

Primer una Chasmanthe floribunda var. duckitii, una varietat groga de la C. floribunda clàssica. Les pedres per a marcar on estan plantats, clar.

I després uns bulbs de Tritonia crocata de color blanc, rosa, "pastel" i roig intens (Avalanche, Pink Sensation, Plymuth Pastel i Tangerine). Ací les pedres per a senyalar la secció corresponent a cadascun d'ells en la maceta.

 Per al veure el resultat haurem d'esperar quasi mig any, però segur que val la pena.

Narcissus italicus

El Narcissus italicus és una nadaleta que creix naturalment a França, Itàlia i algunes illes de la Mediterrània. I des de fa uns pocs mesos en leu jardí ací a La Marina Alta, tot gràcies a un intercanvi des d'Itàlia.

Es tracta d'una subespècie del N. tazetta, es veu clarament a primera vista, de pètals color crema i corol·la groga. Però amb la diferència que les flors són mes grans i els pètals no són arredonits sinó llargs i acabats en punta, tècnicament lanceolats.

Alguns l'anomenen també "Minor monarque" i altres diuen que vindria d'un creuament entre N. tazetta i N. papiraceus.

Pieris i Ice Follies

De fa uns caps de setmana, la veritat és que els lios d'això de ser fester em retenen d'escriure tot el que m'agradaria, una palometa sobre la corona d'una nadaleta "Ice Follies". No sé quina de les dos m'agrada més. Les dos, per quin motiu escollir?

La palometa és membre de gènere Pieris, ara no sé si P. brassicae o P. rapae, no va obrir les ales. Bo, millor, perquè aquestes blanques són difícils de fotografiar, almenys per a un amateur com jo, ja que són molt nervioses i s'enfugen a la primera.

De l'"Ice Follies", que voleu que vos diga, ja el posaré l'any vinent. Una llàstima que els caragols i llimacs li rosegaren les fulles.

Narcissus Erlicheer

El Dia dels Reis contava  com de content estava perquè el la nadaleta "Erlicheer" començava a florir. Però el cas és que no les tenia totes amb mi, es suposava que esta era doble amb molts pètals i aquella no pareixia tindre'n tants. Efectivament, quan va esclatar del tot, tenia quasi més groc que blanc i, el que és més curiós, s'assemblava del tot a aquella que vaig rescatar ja fa uns anys. Me l'hauria pegada el venedor?

No, no ho va fer. Simplement, com sol passar a voltes, va vindre mesclada entre les altres. M'hauria d'haver donat compte en veure que les fulles tenen forma i color diferents. Després de revisar el catàleg trobe que amb tota seguretat es tracta del Narcissus Constantinople. Ara sols em queda esperara a l'estiu per separar-les de l'"Erlicheer".

Sí, perquè al final aquest a florit i de quina manera. Sense dubte ha valgut la pena tot el que ha costat dur-lo ací, per la gran quantitat de flors que porta cada tija i, sobretot, per la quantitat de pètals blanc-groquencs de cada flor. En si mateix sembla ja un ramell llest per a collir i regalar.

Tot i això sense contar l'agradable perfum que desprenen. Una bona adquisició, vaja que sí.

L'origen d'aquesta nadaleta hi ha que buscar-lo a Nova Zelanda, on va ser descobert l'any 1934 en un jardí particular per un especialista de narcisos. Una mutació del "White Pearl" segons diuen. Però no seria fins el 1951, després d'altres noms fallits i de la Segona Guerra Mundial, que seria registrada amb el nom d'"Erlicheer". I comercialitzada per al bon gust de tots.

Chinese Sacred Lily

Si en l’article anterior vos presentava algunes de les últimes adquisicions. Hui vos contaré, resumint un article d’una revista americana, el llarg viatge al voltant del món de la nadaleta “Chinesse Sacred Lily” o “Lliri Sagrat Xinés”.

A mitjans del s. XIX molts xinesos deixaren les seues cases i marxaren en busca d’un futur millor en un “Far West” americà embogit per la Febra de l’Or, com va ser el cas de California. Es trobaren condicions de treball dures i prejudicis racials, cosa que els va fer conservar més fermament tot allò que els definia com a xinesos. Un bon exemple va ser la celebració el calendari xinés i, pel cas que ens ocupa, la del Nou Any Xinés.

Sí, perquè, de totes les flors associades a aquesta celebració sols una va poder suportar les condicions climàtiques del clima mediterrani californià. Sí, heu encertat, es tracta d’aquesta nadaleta. El Narcissus tazetta subsp. chinensis, que s’havia associat a aquesta data des de feia segles, va ser dut en vaixells des de la llunyana Xina per ser cultivat en recipients plens de pedretes i aigua, a l’estil tradicional. Ells l’anomenaven “Flors d’aigua immortals”, els anglesos els donaren el nom de “Xinese Sacred Lily” o “Joss Flowers” (Flors d’encens).

Un inexpert en aquest temes podria pensar que aquestos narcisos haurien de ser natius d’alguna regió de la Xina. Res més allunyat de la realitat. L’origen de tot el gènere Narcissus es troba al voltant de la península ibèrica, per després estendre’s al voltant del Mediterrani. Com va aplegar allí encara és un misteri, tal vegada a través de les caravanes de la ruta de la seda que travessaven l’Àsia Central o per mitjà de les rutes marítimes àrabs que vorejaven la costa fins a punts allunyats de l’oest asiàtic. El cas és que després d’aparéixer en algunes tombes de l’antic Egipte, es data la seua presència a la Xina a l’inici de la dinastia Song (960-1279 AC). Allí trobà la seua raó d’existir al florir al mateix temps que es celebrava l’Any Nou lunar.

Tornem a Califòrnia. Allí els xinesos veieren que s’adaptaren bé i les plantaren en terra o les regalaren als seus veïns. En molts casos hagueren d’abandonar els primers llocs que habitaren, però el seu record quedà allí en la flor d’aquestes nadaletes.

Ara, encara que vinguts d’Itàlia, tanque el cercle. Ha tornat a casa quasi tres mil anys després.

Nadaletes noves - regal de Reis

Com un xiquet que no pot esperar a obrir el regal, així estic jo amb el grapat de nadaletes o nadales que em vaig comprar a finals de la tardor. La majoria són clàssics, o almenys això diuen.
La primera a florir ha sigut la "Chinese Sacred Lily", que s'assembla molt a les d'ací però amb la copa un poc més gran i els pètals més rullats.

La segona, el que li està costant és ľ"Erlicheer". Segons diuen és un doble espectacular. De moment a esperar.

De la resta, la majoria a l'igual que aquestes són variacions de Narcissus tazettta, haurem d'esperar a veure com s'aclimaten després del viatge des d'Itàlia. Segurament totes, les que proven, donaran el millor a partir de l'any vinent.
I em falta saber també si entre elles en ve alguna "extra" com l'última volta que en vaig comprar a l'estranger.

Nadaleta rescatada.

Fa dos anys vaig localitzar, mentre passava amb el cotxe, un floc de nadaletes (Narcissus sp.) en un solar abandonat a la vora de la carretera. Res fora del comú fins que vaig entreveure les primeres flors des de la llunyania. Calia parar a fer una ullada de prop. La veritat és que em varen sorprendre per la seua forma tan diferent. No sols a mi, sinó també a algú del veïnat que n’havia collit algunes, les tiges tallades eren la mostra. La cosa és que en aquell lloc estaven en perill. La probabilitat de què li tiraren al damunt algun camió de terra, pedra o tot junt era altíssima. Així que, sense pensar-m’ho, ajudant-me d’una navalla vaig rescatar unes quantes cebes. Sort que ho vaig fer, poc mesos després unes grans pedres ho cobrien tot.

L’any passat no floriren, estaven recuperant-se de la prematura “mudança”. Cosa prou normal quan s’arranca qualsevol bulb abans de l’aplegada del període de descans. Aquest ha fet la mostra amb tres floretes. Trobe que va valdre la pena el rescat. Vosaltres que penseu? Són prou diferents del normal, tal vegada sobren els pètals blancs entre el groc, però bé.

Jo trobe que són resultat d’una mutació natural, però igual és un híbrid comercial. Encara que són paregudes a les dobles que m’aplegaren des de Mallorca, en posar-les juntes apareixen les diferències. Podeu comparar-les totes en aquest ramell.

Aprofitant que hui parle de les nadaletes estic buscant aquestes: Avalanche, Erlicheer, Italicus, Dubius, Chinesse Sacred Lily. Si en teniu alguna podríem arreglar un intercanvi o…

Bon Nadal i Feliç 2014

Cal·la Pink Mist.

En l’escrit de febrer on parlava de la cal·la “Green Goddess” vaig fer una crida per veure si algú tenia l’altra varietat de Zantedeschia aethiopica de color rosat que completa la trilogia de colors, de moment. No va haver sort, però en canvi gràcies a les indicacions de Maria Dolores sí que em vaig poder fer amb ella a l’ebay. El rizoma va aplegar prompte i en bones condicions, amb l’inconvenient que en passar del fred del nord d’Europa a l’inici de la primavera en el sud segurament va pensar que venia el bon temps i va començar a brotar.

En esta situació sols quedaven dos opcions. La primera guardar-lo en un lloc sec i sense llum, esperant que detinguera el creixement i no gastara les forces acumulades fins la tardor vinent. O, la segona, plantar-lo i creuar els dits esperant que la calor no fera una ràpida aparició. Em vaig decidir per esta última, guardant-me un trosset d’arrel per si de cas la cosa no resultava. El que no m’esperava jo és que em sorprenguera a juny amb una xicoteta mostra del que pot aplegar a ser. Hauria de fer més cas als llibres que diuen que té una constitució forta.

Sols ha tret una fulla i mitja, la pujada de les temperatures li han cremat un poc les vores i la pluja de terra roja l’ha embrutada un poc. Però el rosat pàl·lid que s’assembla a la porcellana persisteix

i s’intensifica en el cor. No vull pensar quan les faça grans del tot a la primavera vinent, espere.

Zantedeschia aethiopica “Green Goddess”.

De tota la vida les cal·les (Zantedeschia aethiopica) han sigut d’un blanc immaculat. Però, des de fa uns anys, amb açò del comerç global i de la búsqueda de noves varietats, la cosa ha canviat. Ara, un pot trobar tot un immens espectre de colors. Però compte, que en realitat la majoria d’estes “colorides” són de floració més estival, ja que provenen d’espècies distintes a la primera que viuen en les zones altes de les muntanyes en el seu ambient natural. Jo amb estes tinc poc de tracte, no m’han donat bon resultat, segurament perquè no estic prou sobre elles a l’estiu.

Com he dit dalt, “la majoria”, perquè la veritat és que existixen almenys dos varietats poc comunes de la Z. aethiopica. Una d’elles és de la de dalt, la “Green goddess” o Deessa verda, de calze bland i vora verdosa. Per a mi un viu exemple de la transició entre la flor verda derivada d’una fulla i la blanca coneguda per tots. Siga com siga, no està mal, no?

Este és el primer any que ha fet flor. Espere que ja no pare mai. I no hauria de deixar de fer-ho, de fet ja li vaig buscar un lloc on l’aigua no li faltara mai. Serà per això que no s’asseca mai.

Ara sols em falta fer-me amb l’altra varietat, la “Pink Mist”, blanca amb el “cor” d’un rosa pàl·lid. Què no la trindrà algun de vosaltres que seguiu este bloc?

La clivia de Múrcia

De segur, que de entre totes les plantes d'origen anònim que teniu a casa n'hi ha algunes, que en veure-les i pel motiu que siga, vos duen el record d'algú estimat. A mi em passa sempre amb esta clívia que em porta bons records de la cosina de ma mare de Javalí Viejo (Múrcia). Ara ja no està entre nosaltres. però sempre ens quedarà el bon gust del seu tracte i aquella planta que creixia en el seu pati i que ens regalà ja fa anys.

Si no m'enganye és una clívia híbrida (C. gardenii x miniata) que ha conservat el caràcter pendular de les flors del primer progenitor i el color més viu, el primer té un acabament verdós, del segon. El resultat són estos pomells de baix que apareixen de forma irregular al llarg de l'any. El de dalt, perquè vegeu que els colors no són molt estables, és d'un estiu de fa uns anys i el de baix d'ara mateix.

Necessita poc de manteniment i es multiplica ràpidament. Quasi està lliure de pestes. Sols cal tenir compte que els caragols no es mengen les flors i que cap llagostí es "berene" les fulles, com em va passar amb esta en un descuit estival.

Nadaleta doble.

Fa ja dos anys que el meu amic Miquel de Mallorca em va enviar esta preciositat i no ha sigut fins este que ha florit, després de perdre l'enyorament de la terra natal.

La cosa és que este any ha complit amb tres ben perfumats ramells. Com ell ja m'havia assegurat estos N. tazetta dobles són més fragants que els senar, senzills en el parlar d'ací.

Estic content perquè ara ja tinc dos nadaletes primerenques, sense comptar el voluble "paper-white", allarguen la temporada de floració de les nadales.

Columna.

Curiosa la tija tornejada (perdoneu la foto un poc borrosa), no? Qui no ens diu que igual d'alguna com estes es va traure la idea de les columnes de la Llotja de València? Vos recorde que esta esta declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Si no l'heu visitada mai, no perdeu l'oportunitat de fer-ho la pròxima vegada que aneu a València.

Però esta tija no suporta cap sostre, sinó les oloroses flors de la nadaleta "Grand Primo". Ja comença la temporada!

Nothoscordum gracile. Una altra pesta.

Boniques, no? Serà l'únic que tindrà de favorable este tipus d'all provinent de Sud-Amèrica, d'amples fulles allargades i de flors blanques tacades de verd a la base, i moltes vegades, marcades amb una línia de rogenca a marronosa.

La veritat és que el Nothoscordum gracile (=N. indorum, N. fragans, N. borbonicum) és una veritable pesta per a qualsevol jardí. Una mala herba amb la que, per desgracia, cal aprendre a viure. Sí, perquè encara que un intente no deixar que cap llavor aplegue a madurar, sempre quedaran les múltiples cebetes que creixen apegades a la mare. Estes últimes fan que moltes voltes el intentar arrancar-les sols empitjore el problema. Paciència, amb mantenir-les a ratlla ja tindreu prou.

Un bon ramell.

Murta, Nadaletes i Gladiols.

Per les altures de Benissa (III) - L'Anell de Bèrnia.

Fa temps, mirant l'ortofoto de la Serra de Bèrnia (a l'Institut Cartogràfic Valencià) em vaig trobar uns anells a la part de la Pedrissa, dalt de la cantera.

I no eren menuts no, podent-se observar en dies clars des de la distància. Què seria allò? Pot ser un antic corral o un punt de vigilància antic o una nevera?

Doncs no, simplement es tracta d'una curiosa formació geològica on les roques formen un continu amb forma circular, deixant dins un floc de vegetació que acaba de completar el conjunt. Com sempre, es complix el teorema de la navalla d'Occam que diu, més o menys aproximadament, que quan hi ha varies teories que intenten explicar una situació normalment la més senzilla és la que té més probabilitats de ser la correcta. Siga com siga, jo, a falta que ja tinga un altre nom, me l'he batejat com el "Anell de Bèrnia".

Mentre pujava també vaig poder observar de lluny la, fins fa poc desconeguda per a mi, Creu de Bèrnia. No sé si podreu distingir-la al cim de l'alt de la Pedrissa. Per més detalls podeu passar-vos per este article del bloc Fent Marxa.

Ja aplegat a la querena de la serra una lleugera ullada a la part del terme de Benissa més oblidada, el Racó d'Omar.

I un modest vídeo del que des d'allí es veu, el so de fons és del ponent que "ventava" aquell dia.

Este punt ha estat transitat des de sempre pels hòmens i este tros d'escudella que allí hi havia ens deixa constància. Simplement la portaria d'un lloc a un altre o és que estaria allí vigilant i menjant d'ella?

Ja era hora de tornar a casa, que la fira ens esperava, un poc decèpcionat per no haver trobat res més interessant a nivell vegetal a banda d'unes angilagues (Ulex parviflorus), petorrels (Erica multiflora) i romers (Rosmarinus officinalis) que a pesar de l'hivern estaven florides. Però, la natura és molt sàvia i em reservava el millor per al final, de sobte, em vaig veure sorprés ací i allà per estes xicotetes joies, les flors del Narcissus assoanus o almesquí. Ja podia tornar content a casa.

En la foto de baix tornem a la geologia, el que es pot observar en ella em va paréixer curiós, és la senzilla demostració de com poc a poc l'aigua rosega la roca fins que el que en principi seria un senzill regall, ara és un profund solc. Amb el temps adoptarà l'aspecte que tenen les roques que hi havia al voltant presentant-se verticals al terra. Un podria pensar erròniament que mostren la inclinació dels sediments, que realment tenen la mateixa inclinació que els de la Solana, ja que tota esta part de Bèrnia és geològicament part d'ella. Estes formacions solcades i amb cocons s'anomenes rasclers (carcalls a la Vall de la Gallinera i lapiaz en castellà).

Acabada l'excursió, i abans de pujar al cotxe, totes estes margaritetes (Bellis annua) i algunes calèndules silvestres (Calendula arvensis), que buscaven el Sol, acabaren "d'alegrar-me el dia".

Cyrtanthus mackenii roig.

Hi ha que vore, tan menudes i quina gràcia tenen per florir.




De Hong Kong va vindre esta primavera este C. mackenii de color roig.



Encara que realment és més d'un taronja-roig amb un toc rosat a l'interior.



Cris, en primavera ...

Gladiolus tristis var concolor. Manacorí.

Este dissabte m'he trobat florits, per primera vegada, els lliris de nit (Gladiolus tristis, Iridaceae) que m'enviaren, l'any passat en un intercanvi, des de Manacor. Gràcies Tomeu!! Justament ho han fet un mes més tard que els seus germans de la Marina. Igual com em comentava Miquel, mallorquí de soca-arrel (que ha perdut la raça i està interessat en recuperar-la), que sempre els havia conegut fer flor a Març, mai tan prompte com els meus. Un més de diferència? Si el clima de Mallorca és com el nostre. Ell ho atribuïa a que s'haurien impregnat de la "calma illenca".

Però, en observar-les un poc, sorpresa! Si les plantes són totalment iguals, les flors són lleugerament diferents. Si les meues, a banda del color crema general, tenen unes ratlles marró-porpra als pètals superiors, a les manacorines els falta esta última característica. Per contra presenten unes línies verdoses. I tot açò que vol dir? Senzillament que es tracta de varietats diferents. Açò em va fer revisar un llibre sobre les Iridàcies i... confirmat! El de la Marina és el Gladiolus tristis var. tristis i el de Manacor el G. tristis var. concolor, que casualment tenen la sana costum de florir, respectivament, entre Febrer-Maig i Març-Abril. Misteri solucionat! La cosa és que ara gràcies a estes diferències de caràcter puc expandir el temps de gaudi del seu perfum nocturn.

En el búcar teniu: el lliri de nit, lliris holandesos (blau), cal·les (blanc) i freesies roges.