dimarts, 14 de desembre del 2010

Cyrtanthus mackenii. De què vas?

El Cyrtanthus mackenii procedix, com la majoria dels membres d'este gènere, de la part Sud d'Africà. Este en concret creix al centre i est de Sud-Àfrica. Al igual que el C. elatus sempre manté les seues fulles verdes, per això cal regar-lo de tant en tant. En quant al Sol, s'adapta bé a qualsevol posició, però preferix una mitja ombra o que li aplegue sols el Sol pel matí. El seu cultiu diuen que és molt fàcil, de fet es reproduïx ràpidament, cosa que no vol dir que hagem de separar-los. Com al seu parent, els agrada estar juntets en la maceta, així florixen més. Existix una gran varietat de colors.

2010_12090002.JPG 
La cosa és que uns florixen al final de la primavera i altres al final de l'estiu. Jo em pensava que este que vaig comprar a Ebay a l'abril era dels primers, i mira, una sorpresa. Resulta que ho fa ara, encara que més que finals d'estiu siga principis d'hivern. S'haurà marejat del viatge? 

2010_12090001.JPG 
Es d'agrair que florisca tan prompte, ja que moltes plantes noten el trasplantament i tarden un o dos anys a fer-ho. Per cert, les flors es veuen grans a la foto, però en realitat el seu diàmetre no supera el d'una moneda de cinc cèntims. Això sí, desprenen un lleuger aroma.

divendres, 10 de desembre del 2010

Passeig per les Rotes.

Amb el bon temps que hem tingut este pont apetia eixir a passejar. Un bon lloc per fer-ho és el Passeig de les Rotes, des de la Marineta Cassiana

2010_12080000.jpg

fins el Mena (està darrere de la següent corba).

2010_12080007.JPG

Un es troba transportat a eixos paissatges d'ensòmit que ixen a les pel·licules. La platja, les aigües transparents, els blaus intensos i les barquetes al fons. El Mediterràni idíl·lic.

2010_12080009.JPG

Fins i tot les gavines es paren per gaudir-lo.

2010_12080001.JPG

Però tot este ambient bucòlic no es ha de fer oblidar que esta zona és molt castigada pels temporals de l'hivern. Mireu si no com fuig este arbre de costat fugint del vent que li ve de la mar.

2010_12080008.JPG

Acabe amb una poesia de Maria Ibars (Poemes de Penyamar) escrita aquí mateix,

MAR CLARA
Què blavosa que està la mar!
I què clara!
Les barques boguen quasi
sense besar-la.
Vol que oblidem la forta
ratxa passada.
Blanc mirall, somriure ample,
i s'encomana
amb lleu cançó de cinca i aigua.

La mar és tan bonica
quan afalaga
que, si ens fa bruixeries,

cal perdonar-la.

La mar és perillosa
coqueta dama...


dimarts, 30 de novembre del 2010

Camí de la cantera de Bèrnia.

Un dels avantatges de viure a pobles com el nostre és que en un "pensat i fet" te'n vas amb els amics a la mar o a la muntanya. Este diumenge em va passar açò, que si plou que si no plou, acabe de dinar, mire per la finestra (esta ras) i "pensat i fet" a fer una volta per la muntanya amb els amics abans que es faça de nit. Si l'altre dia la "tournee" va ser pel costat Oest de Bèrnia, hui l'Est.

2010_11280003.JPG

Pel camí de la cantera, quina ocurrència d'anar a traure pedra allí, podem observar com la cresta de la serra gira cap a baix, arrimades i també penjant podem vore els tons groguencs dels fleixos (Fraxinus ornus). Acompanyats dels sempre verds pins (Pinus halepensis), ginebres (Juniperus oxycedrus) i resta de matollar.

2010_11280010.JPG

Arriba un moment en que el tall de la roca aplega a la vora del camí, millor dit és este últim qui el travessa. Es curiós observar com quasi tots els clavills estan ocupats per plantes, anomenades de forma general rupícoles. Em sap mal no poder determinar-les, però un aplega fins on aplega (trobe que la menuda és un Teucrium sp). Fa pensar la de coincidències que han de donar-se per a què una llavor trobe un clavill lliure a la roca abans de caure a terra, que este tinga un substracte suficient i que puga germinar i desenvolupar-se. Pareix quasi miraculós.

2010_11280007.JPG

Una especialista en enfilar-se per qualsevol planta, arbre o, fins i tot, roca. Parle de l'Smilax aspera, nom llatí que no vos dirà res. En canvi el seu nom comú sí que vos sonarà, almenys als de la meua edat, dels dibuixos del Pitufos, la sarsapallerra o "zarzaparrilla", que menjaven amb molt de gust.

2010_11280012.JPG

Continuem el camí i apleguem al punt on este gira cap a la dreta seguint el relleu de la muntanya. Es nota el canvi en la vegetació, ací no hi ha la humitat de l'altre costat, el matollar ho domina tot (també és veritat que la mà de l'home té alguna cosa a dir). Però més que la flora, el millor d'este punt és el magnífic paisatge, del Montgó a la serra d'Oltà d'una sola ullada. Què xicotet que es veu el món des d'ací dalt!

2010_11280013.JPG

I un poc més avant es pot contemplar l'altre costat d'Olta i Toix, que menudet que pareix este últim ara i que gran quan vas per la carretera nacional, el que fa la perspectiva.

2010_11280005.JPG

Tot el que és bo s'acaba i la passejada de hui també, ja està fent-se de nit i no es cosa d'encantar-se. Però abans una última vista del camí a l'Ombria de Bèrnia, a l'esquerre els runars que baixen d'una cresta imponent que s'allarga cap a l'Oest i a partir d'ell l'esbos del que en un futur (vaig comprovar amb gust que s'estan fent repoblacions) serà un bosc de mitja muntanya amb espècies de fulla caduca, entre elles uns quants roures valencians. Estos també canvien el color de la fulla, però de moment encara mantenen el verd. Serà cosa de tornar més endavant per comparar. Per si algú va per allí i té algun dubte a l'hora de diferenciar entre un coscoll, una carrasca i un roure de fulla menuda, ací un exemple pràctic.

2010_11290000.jpg

De dreta a esquerre: el coscoll (Quercus coccifera), la carrasca (Q. ilex) i el roure de fulla menuda (Q. faginea). D'este últim dir que la fulla a la seua maduresa pot ser més gran i variar un poc. Del primer, ja vos pensareu que el seu color no és eixe, és què este és el to de les fulles ja herboritzades.

dimecres, 24 de novembre del 2010

Poda de l'hortènsia.

Fa ja quasi dos anys comentava quina era l'època més adient per podar l'hortènsia, almenys ací. Però no deia res de com fer-ho, gran error! Així que ara que ja s'acosta l'hora vaig a parlar-ne un poc, de la meua forma i de les noves tendències (fent un resum del que m'he trobat a la xarxa). Però primer, una xicoteta introducció anatomo-fisiològica de l'Hydrangea macrophyla, per entendre les precaucions de la seua poda. Este arbust florix a partir de fusta vella, els borrons formats l'any anterior, entre finals d'estiu i tardor, són els que donaran les rames que faran flor l'any següent. A finals de la tardor/inici d'hivern ja es poden distingir dos tipus de brotadors, els que donaran flor (redons i abultats) i els de creixement (allargats). Dir també que, com a curiositat, hi ha unes poques varietats que ho fan a partir de fusta nova (p.e. "Endless summer").

How to Prune Hydrangea Macrophylla from Genevieve Schmidt on Vimeo.

Abans de passar al com, dir que les úniques coses que es poden tallar sense cap problema en qualsevol moment són: les rames seques i les flors (sempre per dalt de l'últim nuc).
A la meua manera, al voltant de la Mare de Déu de desembre o Immaculada (8 de desembre), es fa la poda. Una poda radical, on es tallen totes les rames deixant sols un o dos nucs a la base, cal tenir en compte si hi ha borró de flor o no. El perquè d'esta radicalitat té una explicació, els que teniu poc espai ho comprendreu, l'hortènsia és una planta de gran port, fins als dos metres d'amplada. Si no es fera d'esta forma no cabria en el xicotet lloc que té al balcó de casa. Per això que diuen que ninguna hortènsia hauria de plantar-se en cap lloc on haja de podar-se.
Però si la teniu en un lloc amb suficient espai, en terra o en maceta, podreu provar les noves tendències (almenys per a mi). Jo este any vaig a provar-ho amb unes que tinc al camp. La primera cosa a dir és que, segons pareix no és necessari podar-les tots els anys, sols quan ja siguen massa velles (a partir dels 5 anys) o realment massa grans. Els passos serien els següents:
  1. eliminar totes allò que estiga sec, rames (per la base) i flors (per dalt de l'últim nuc).

  2. tallar totes aquelles rames que es creuen o que no ens interessen, a dos nucs del sol.

  3. de les que ens queden, les que no hagen florit NO es toquen, com a molt tallar l'ull per dalt de l'últim nuc. Estes són les que porten els borrons que floriran l'any vinent.

  4. les que hagen florit s'acurten fins el primer nuc que tinga un borró gran. En el cas d'una poda de renovació forta almenys un terç hauran de tallar-se fins deixar sols dos nucs, per a que es revitalitze la planta.

  5. si és necessari es pot retallar alguna punta, seguint les instruccions anteriors, per igualar la planta.
Ara ja em vist en línies generals com es fa, però quan ha de fer-se segons els experts? En zones con la nostra amb poques gelades (zona USDA 9) pot fer-se a principis de l'hivern, o siga com ho faig jo (a partir de la Mare de Déu de desembre, 8 d'agost). En llocs que sí tinguen problemes de gelades, haurà d'esperar-se fins a la primavera. En estos dos cassos caldrà respectar les normes sobre la brotació a l'any vinent. Ara bé, segons he vist, hi ha un altra possibilitat, la de fer-ho en juny, abans que ningun brot nou aparega, no farem perillar la següent temporada. No hauríem de ser tan mirats, però que voleu que vos diga, amb la calor que fa ací no sé com quedaria la cosa.
Fins ací la teoria, ara és temps de passar a la pràctica.

dijous, 18 de novembre del 2010

Records de les glaciacions.

2010_11170008.JPG

Una vista de la Serra de Bèrnia, en concret el seu costat Nord-Oest. En ella es pot observar la transició del matollar, ara amb el "petorrel" o bruc en flor, a les pinades i d'estes als runars que baixen del cingle. Si bé en les dos primeres zones la vegetació es igual a la que podem trobar en qualsevol lloc de la nostra comarca, és a la tercera on trobem les particularitats. Per això haurem de remuntar-nos uns 1.7 milions d'anys. En aquells moments els gels començaren a ocupar bona part d'Europa i espentaren les espècies vegetals boreals cap al Sud. En acabar l'era glacial, les plantes de climes més càlids iniciaren una recuperació dels seus territoris originals. Però com a testimoni del passat quedaren, en certes zones amb microclimes idonis, representants del temps més gelats. Açò vol dir, en poques paraules, que quedaren arraconades a les parts més altes de algunes de les nostres muntanyes, com per exemple Bèrnia.

Mesclats entre les pinades podem trobar algun d'estos exemplars, com per exemple este fleix (Fraxinus ornus) de la voto de davall. És curiós comprovar que encara que ja estem en la tardor tots els arbres caducifolis no reaccionen igual de pressa a la mateixa.

2010_11170018.JPG

L'heura (Hedera helix), típica de boscs humits centre-europeus, també pot trobar-se ací complint una important funció de subjecció de les pedres dels runars.

2010_11170012.JPG

Un poc més amunt, on ja als pins (Pinus halepensis) els costa d'aplegar, de moment? Una altre representant dels bosc de muntanya caducifolis, l'auró (Acer granatense)

2010_11170015.JPG

Sí, és un auró, ja li queden poques fulles però les que estaven en terra ho deixen clar.

2010_11170016.JPG

Però el rei o almenys el que més crida l'atenció a la molta gent de tota esta vegetació de muntanya és el teix (Taxus baccata) un pur representant relicte de la flora boreal a les nostres terres. A la província d'Alacant sols el trobarem a l'Aitana, a la Mariola i a la Font Roja.

2010_11170014.JPG

Això significa cuidar-los. O siga, no tocar-los, deixar-los estar. I més encara sabent que és una espècie protegida a la Comunitat Valenciana. Ah, un altra cosa, fa ja temps segons deien algunes persones li tallaven rames perquè segons ells curaven algunes malalties. ERROR, ni se vos ocórregas, és totalment tòxic. Fins al punt que, després d'estudis fitoquímics, es detectaren compostos amb activitat antitumoral (tamoxifé).
2010_11170013.JPG

Just baix del cingle podeu observar dos exemplars més, el de la dreta "jove" amb el port habitual. Cosa que el que està en primer pla està intentant recuperar, de moment per baix (compareu amb la foto de baix de l'any 1982). Més a la dreta es poden observar uns altres aurons (colors grocs). Sí el bosc estiguera en el seu clímax , tindríem una típica estampa dels Pirineus o del centre d'Europa de tons més o menys daurats a la tardor (la Font Roja a Alcoi seria un bon exemple a les nostres terres).

2010_11170000.jpgAlgunes

Un off-topic, d'esta foto del 1982 a la primera que hem vist, del 2010, ha hagut molts canvis i per a millor. Tots eixos runars són hui bosc o estan en camí de ser-ho. Esperem que la regeneració natural puga continuar el seu curs natural. Això vol dir sense incendis, ja que els altres dos problemes que castigaven els nostres boscos han quedat prou reduïts: l'extracció de llenya i els ramats.

I fins ací el recorregut per les espècies vegetals relictes de les glaciacions. Sé que algunes altres espècies representatives s'han quedat per veure, per a una descripció més detallada dels conjunts vegetals de la Serra de Bèrnia podeu llegir este article d'ABAI.

divendres, 12 de novembre del 2010

Crisantem blanc.

No sé si recordarà algú la conversa de l'any passat sobre els esqueixos de crisantem (Chrysantemum sp.) que estaven pendents de veure si anaven avant o no. Es cas és que un d'ells ha provat. En concret un blanc dels tronquets que quedaren dels de Tots Sants. Ha eixit de bona classe, no ha pogut evitar de florir, encara que siga sols amb unes poques flors. Ara, sols queda trasplantar-lo a una maceta més gran i podar-lo, quan les flors es sequen, per tal que es ramifique més per a l'any vinent.

2010_11120175.JPG

Per a la pròxima tardor ja estic preparant novetats. Si hi ha sort un groc i un altre sorpresa (em donaren els tronquets però no em digueren el color). Ja veurem.

divendres, 29 d’octubre del 2010

Sedum telephium. En flor.

D'esta suculenta, hem vist primer els borrons hivernals que les seues flors. Però d'este any no passa. La cosa és que el seu període de floració sols dura unes setmanes i cal no entretenir-se. El resultat normal d'eixos borrons, al final de l'estiu-inici de la tardor, és esta

2010_10120002.JPG

Si moltes voltes un no sap o recorda com aparegueren a casa algunes coses, en este cas no és així. Esta ens la va donar la nostra veïna Angelita, és la seua planta. Una vista més de prop de l'umbrel·la

2010_10120003.JPG

Un punt de color en esta època de l'any prou sosa. Però el que de veritat li dona color és este altre

2010_10120004.JPG

que conforme passa el temps va enfosquint-se

2010_10240005.JPG

Si és l'"Autumn Joy" o no serà cosa d'un altre l'aclarir-ho. La veritat és que és una joia.

2010_10240006.JPG

Ara l'aspècte tècnic, el Sedum telephium és una suculenta d'ampla distribució a l'Europa de més al Nord i Àsia (això no ho tinc clar). Segurament que per este motiu tinga eixe particular hàbit de creixement. Em referisc a que a l'hivern estiga en repòs (per protegir-se del fred) i a l'estiu en creixement actiu (per aprofitar el bon temps). Per açò últim heu de regar-les de tant en tant en esta època de l'any, no feu com amb les altres suculentes que hem vist fins ara. Van bé en maceta i en terra (ací la de l'ultima foto pot aplegar a mides respectables, uns 60 cm). Poden reproduir-se per divisió de la mata a l'hivern (observareu que té unes arrels engrossides que li servixen de reservori), a partir de les tiges (quan està en actiu) i també per llavors.

dimecres, 27 d’octubre del 2010

Pastisset

Què vos pareix?

2010_10240003.JPG

Què no sembla un pastisset? Tan redó i menudet. Un mil fulles o un bombó de fresa, per exemple. Doncs no, com haureu imaginat ràpidament, que sabuts que sou! Es tracta d'una Zinnia elegans "nana". Una altra seqüela d'aquell viatge a Alacant de principis d'any. Jo anava buscant una Canna menuda, més atapeïda, no com les normals que apleguen al mig metre o més d'altura. La cosa és que m'he trobat amb unes flors menudes, això sí, però les plantes continuen igual de desgarbades. Què anem a fer!

De totes formes val la pena veure tots eixos "pastissets" de diferents colors.

divendres, 15 d’octubre del 2010

Un dia a Cartagena.

Hui m'escape un poc de la temàtica del bloc.

Este dimarts, en vista del mal temps que anunciava per ací a La Marina Alta i amb ganes d'aprofitar el dia festiu, els amics decidirem d'anar a un lloc on trobar el Sol: Cartagena. Uns no havien anat mai, altres de menuts i jo em vaig passar nou mesos allí. Sí, un va fer la mili a la Marina, "com Déu mana", quan ja ningú volia fer-la. Què no ens ho conten!!

Trobe que el més conegut d'allí per a qualsevol és el Submarino Peral. Al que, per cert, han canviat de lloc. Ara pareix que lluïx més i tot. Perdoneu la foto però és que estava pentinant-me.

2010_10120008.JPG

A més hi ha altres coses interessants, com per exemple les esplèndides muralles alçades per Carles III.

2010_10120011.JPG

O la zona de l'Ajuntament vell i el monument als herois de Cavite i Cuba, també vora el port.

2010_10120005.JPG

Pero sense dubte el que li ha donat la vida és el port. Una badia natural protegida per dos muntanyes. Millor dit, la protegien els canyons dels castells que estan dalt de les muntanyes. Una vista des del castell.

2010_10120012.JPG

Això la va fer lloc ideal com a base de la Marina, l'Arsenal de Cartagena. La porta principal

2010_10120026.JPG

i una altra vista des de els castell, són els edificis grocs de la dreta al fons.

2010_10120013.JPG

Ara ja no hi ha tants soldats i la ciutat va canviant cap a un nou model. El turisme, tant el que coneixem nosaltres, el que busca els seus carrers principals amb bones tendes i les terraces del port. Com aquells, entre els que em trobaria jo, que busquen alguna cosa més cultural.

2010_10120014.JPG

El màxim exponent és el Teatre Romà. Descobert fa vint anys i que ara ja es pot visitar.

2010_10120024.JPG

Si hui la reconstrucció parcial ja impressiona, quina seria l'impressió que donaria a les persones d'aquella època una construcció tan magnificent?

2010_10120022.JPG

Hi encara hi ha més coses, però això serà millor que ho descobriu vosaltres mateixos. Vos deixe l'enllaç de Turisme de Cartagena.

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Begónia Ala d'angel

La begónia "Ala d'àngel" rep este nom per la similitud de les seues fulles a un ala. Estes són d'un verd fosc amb punts blanc-argentats i amb un envés rogenc. Es disposen en llargues tiges (són les cane begonias que diuen els americans).

2010_10020032.JPG

Esta varietat sols florix una volta a l'any, o siga que si no la tractes bé res de res. També és veritat que el millor d'ella no són les flors, sinó les fulles; com en una gran part d'este gènere. Un detall de les flors vistes des de baix (una vista un poc irreal tant pel zoom de la càmera, com pel fet que normalment es miren de costat).

2010_10020031.JPG

El cas és que esta és el primer any que ho fa. Ja que, un any perquè era menuda, l'altre es va gelar i l'altre per falta de llum, encara no havia florit mai. Però bé, sense dubte el millor la verdor. Ui, si fins i tot estes dos ja estan en posició, sols els falta l'angelet al mig.

2010_10020033.JPG

I per si algú té algun dubte sobre les plantes que l'envolten. A l'esquerre una begònia de fulles dentades (també de floració única) i a la dreta un/-a ... (gràcies a la xarxa que ens ho aclarix quasi tot) Syngonium podophyllum, una enfiladissa d'interior.

Powered by Zoundry Raven

dimarts, 5 d’octubre del 2010

Sternbergia lutea, et al.

La Sternbergia lutea, encara que amplament distribuïda per la conca mediterrània, només pot trobar-se a la nostra comarca com a planta introduïda. Com en este cas. Però bé, el més important ara és que està en el seu moment, ja que és de floració tardorenca.

2010_10020008.JPG

A estes bulboses els agrada molt el Sol. De dia s'obrin (com les de dalt) i de tardet van tancant-se (com les de baix). Per això hi ha que plantar-les sempre en llocs amb bon Sol.

2010_10020016.JPG

Per cert, no vos penseu tot eixe verd que les rodeja és d'elles; són de la Gazania que cobreix tot eixe racó.

2010_10020009.JPG


Ací un detall de les fulles, que comencen a créixer ara també. La ceba es manté en repòs tot l'estiu.

2010_10020007.JPG

Ara tots juntets. Millor dit quasi tots, falta el caragol que s'ha menjat la flor del davall.

2010_10020006.JPG

Passant als et al(lii), és aixi con s'anomenen als col·laboradors a les publicacions científiques, en esta època hi ha altres membres de la família Amaryllicaceae que també florixen ara. Trobe que ja els he posat abans. Un d'ells és l'Haemanthus coccineus, les fulles vindran més tard.

2010_10020011.JPG

L'altre el Narcissus serotinus, la primera nadaleta (encara que poc aparent) a florir en les nostres terres. Són les flors blanques que ixen entre la frígola (Thymus vulgaris) i el Limonium.

2010_10020019.JPG

Les de color rosa són de la Bignomia rosa que creix a la paret, dalt. Un altre dia parlarem d'ella, de moment una mostra.

2010_10020020.JPG

Powered by Zoundry Raven

dijous, 23 de setembre del 2010

Paisatges de la Marina.

Estes últimes setmanes parlant amb diferents persones ha sorgit el mateix tema. Sense traure-lo jo, espontàniament. Totes em comentaven que moltes voltes apreciem poc el paisatge que tenim al nostre voltant (ací a La Marina). Com que el tenim tan vist! Clar, tampoc es cosa de posar-se un a mirar-se el seu melic tot el dia. Es veritat que hi ha altres melics interessants i diferents, i també que si ens fixem massa en el nostre podem acabar descobrint coses que ens trencaran el "moment" (especulació i mala gestió urbanística, incivisme ciutadà, ...) Però així i tot, generalment el tenim prou abandonat.

El cas és que este diumenge vaig estar de bateig a Calp i no vaig poder resistir-me de fer unes fotos del paisatge. La paella, el vinet i els xupitos ajudaren prou, ho he de reconéixer. Disculpeu si estan poc enfocades. Ara abans de veure-les desconecteu-vos i penseu que no viviu ací, que tot açò és la primera vegada que ho veieu.

Primer com no el Penyal d'Ifach, ben poderós dins la mar.

2010_09220003.JPG

Després les vistes dels penya-segats de la Fustera (Benissa) i el Cap d'Or (Teulada-Moraira).

2010_09220002_a.jpg

Continuant per les vistes des de Sant Jaume o Benimarco dels tossals que baixen cap a la mar i com no el Penyal. Esta és una de les vistes que més m'agrada la conjunció de tots estos elements la fa especial.

2010_09220005.JPG

I es que la nostra comarca té eixa cosa especial que comentava dalt. El fet que a la major part de la costa la muntanya busque la mar, creant zones de forts contrastos. Però, tot no és verd a la costa, també queda camp, com estos que es veuen des de la carretera de Teulada a Poble Nou. Quant treballaren els nostres avantpassats per dominar d'eixa forma el paisatge!

2010_09220006.JPG

Quasi acabe amb un foto-muntatge de les vistes des del Cap de Sant Antoni preses esta Pasqua.

2010_09220000.jpg

I per arrodonir-ho tot un vídeo del meu cosí Vicent I de la zona del Portixol a Xàbia. No m'envies als de la S..e et pagaré drets d'autor si fa falta.



Després de tot el que heu vist, si fóreu de fora i tinguéreu que anar a algun lloc, on aniríeu? Per això mateix, si vos pregunten per on anireu de vacances i contesteu que vos quedeu "per ací", no tingueu vergonya, que eixe "ací" que molta gent rebutja s'ho val.

Ah, la setmana que ve no em busqueu que estic de vacances per "ací".