Echinopsis chamacereus

Fa uns anys vaig pillar un brot d’aquest cactus, no donaré més detalls que sinó em delate, i després de sofrir els atacs de la fauna que pul·lula pel terrat ha florit per primera volta.

L’Echinopsis chamacereus és un cactus de tiges de la  mida d’un dit que poden allargar-se fins al pam i que poder estar erectes o deixar-se caure per la vora de la maceta. Obri les flors d’un color roig-ataronjat de dia, des de la primavera a principis d’estiu. És originari de Tucuman (Argentina).

Es estams es disposen envoltant la paret del calze i corbant-se cap a dins.

I el millor és que ja de menut fa un muntó de flor. No vull ni imaginar-me-lo quan siga gran de veritat. Això d’ací uns anys.

Mammillaria schideana.

Aquest cactus va aplegar a casa amb una etiqueta que deia “M. spin”, però trobe que aquesta no és una M. spinosissima. Després de buscar un poc sembla més M. schideana, igual vaig mesclar alguna etiqueta o …. Cesar trau-me de l’embolic!

No vaig a entrar en detalls de cultiu, perquè la veritat és que s’adapta sense problemes al nostre clima. Encara que es recomana no regar-les a l’hivern, també és cert que en els últims tampoc és que haja plogut molt. És a partir d’ara fins a finals d’estiu quan hi ha que fer-ho. Ara sí, el que heu de tenir en compte, si voleu gaudir de les flors que aniran obrint-se alternativament al llarg d’una bona temporada, és que ha d’estar al sol. Ja que aquestes es tanquen per la nit o si estan dins de casa, que moltes vegades és el mateix. Sinó mireu la foto de dalt a les nou i mitja del matí i la de baix a les dos del migdia.

Astrophytum asterias

De tots els cactus que Cesar em va regalar el primer ha florir ha sigut l’Astrophytum asterias. Menudet, no tindrà més que uns deu centímetres de diàmetre, però suficientment valent per fer una flor tan gran com aquesta. I ja és la tercera!

Aquesta espècie podia trobar-se entre els Estats Units (Texas) i Mèxic (Nuevo León i Tamaulipas) i ho dic així perquè a dia de hui és prou difícil trobar-lo en el seu medi natural, fins el punt que està inclòs en els llistats d’espècies en perill d’extinció.

El “nom” deriva del grec aster (=estrela) i phyton (=planta) i el “cognom” també del grec aster (=estrela) i ias (=semblant a).

Normalment, en el seu hàbitat estan més colgats en el terra, sols trauen el cap un poc per dalt d’ella, però com que a tots ens agrada gaudir de la distribució simètrica de les arèoles… els fem “patir” un poc  fora d’ella.

Florix a l’estiu al llarg d’un període de varies setmanes. Ara la pregunta és: tornara a fer-ho aquest any?

Un altre Rhipsalis (II).

Fa uns anys em vaig trobar el brot d'esta planta pel carrer i este any ha florit per primera volta. Este és el millor indicador de que les coses s'han fet be, la veritat és que no ha necessitat molta cura, i que ella es troba a gust. Ara, que el "macro" de la càmera no vos duga a confusió, que la planta és menuda. Mireu sinó el cèntim que he deixat a la de baix com a referència. La Silene sp del costat també ha sigut valenta.

Els entesos ja hauran detectat que el protagonista de hui és un cactus del gènere Sud-Americà Rhipsalis (reviseu si voleu els altres dos dels que s'ha parlat ací 1, 2), si no m'enganye R. cereuscula, i la resta hauran pensat que és una suculenta més. Sí, perquè este gènere s'allunya prou dels cossos esfèrics o cilíndrics contundents als que ens té acostumats la família a la que pertany. Fixeu-se en les arèoles de pels (espines) terminals que el delaten i recorden el seu parentatge llunyà. Del qual va anar distanciant-se en una evolució de l'estructura, amb tiges allargades i trencadisses, per adaptar-se a un niu ecològic mai conegut en este grup de plantes, l'epifitisme.

Nous amics, augmenta la família

Sempre dóna gust trobar-se amb algun dels seguidors del bloc per ací al poble i comentar alguna cosa d'este, escoltar les recomanacions de pàgines o acceptar "donacions" d'esqueixos que augmenten la família, com els que em va fer Maria José.

 

També em dona quan el seguidor, Cesar, amablement t'obri les portes  de sa casa sota el Montgó i et mostrà la col·lecció de cactus que allí s'amaga. No vos penseu que estic parlant de vint o trenta exemplars, no. Com ell em digué: "sense fardar, igual n'hi han més de dos mil." Impresionant el veure'ls tots junts i el saber que quasi tots s'han criat, amb molt de carinyo, des de llavor. Tot un mestre del qual hi ha molt a aprendre.

Per arrodonir la visita, em regalà estos cactus (Ferocactus, Mirtilocactus, ...) i esqueixos varis de Sedum. La família augmenta novament. La pròxima vegada hauré de ser jo qui porte els regals.

Gràcies Maria Jose i Cesar.

Bona Pasqua a tots!!! 

Un altre Rhipsalis

L'any passat parlava d'un curiós "helecho" del Brasil i este toca parlar d'un altre. Este té les tiges més grosses, un creixement més compacte i una major resistència a l'excés/falta d'humitat.

Precisament ara és quan està en flor, cosa interessant sols a nivell botànic, ja que la seua mida és realment insignificant. Però si ens fixem en ell des de lluny la cosa canvia, tant si el deixem en terra o penjant a la vora d'una taula.

En quant a la seua identificació concreta no ho tinc molt clar, segurament serà Rhipsalis grandiflora (o R. teres), siga com siga el que és segur que també procedix del Brasil.

Echinopsis. Amb una prou.

I m'en vaig a Dénia aprofitant uns dies de vacances i em trobe amb esta sorpresa a l'entrada. Millor dit, n'hagueren dos, però com que la segona no és molt bona la deixe passar.


Mira que és sort trobar-la oberta, perquè esta també es d'eixes que duren un sospir.

Estem davant un exemplar del gènere Echinopsis, originari de Sud-Amèrica. Com es veu la mida de la flor és clarament desproporcionat a la mida del cactus, n'hi han que en fan moltes i xicotetes i d'altres (com este) que s'ho juguen tot a una carta. Encara que per si de cas, la cosa no funciona molt bé, es reproduïx vegetativament de perles. Com a mostra totes les "boletes" que el rodegen .

Seqüeles de Xest

Com la majoria no sabreu, este cap de setmana es va celebrar a Xest (Cheste) el VI Congrés Internacional de Cactus i Suculentes, organitzat per Acys. Sis anys i jo sense haver anat encara?! Este any tocava anar i tocava tocar la butxaca. Sí perquè a la carpa on es congregaven tots els expositors era perillosa. No ja per les punxes de les plantes, si no per que la majoria dels que allí estàvem, ens haguérem endut la meitat del que s'exposava. Ja ho diuen: "A la fira no vages si no tens diners, veuràs moltes coses i no compraràs res". Total que anava buscant una suculenta en particular (la 5) i vaig tornar amb tot açò.

1. Weingarthia (=Rebutia)


2. Notocactus (=Parodia)


3. Crassula ovata varietata (=argentata)


4. Euphorbia obesa/symetrica


5. Graptopetalum bellum, a punt de florir. Diuen que és espectacular, com a mostra el nom.


6. Epithelantha micromeris, curiós cactusset


7. Mammillaria vetula ssp. gracilis var. "Arizona snowcap", feien boniques eixes punxetes blanques i va caure.


8. Echinocactus grusonii var. alba, el complement blanc de la groga normal.

Perdó, que els dos primers quasi no es veuen a la foto. Fan un bon conjunt, segons ens digueren es passaran tot l'estiu florint. Ja vos diré!



Fins ací les seqüeles de Xest, ara sols em queda veure on col·locar-les, que el lloc ja va faltant.

Helecho del Brasil. Rhipsalis.

L'últim cap de setmana de la Fira (i Porrat de Sant Antoni, per al de fora) a la paraeta de Manos Unidas, la xica que estava allí recaptant fons, em comentava que s'havia apartat un "Helecho del Brasil". Perdó, m'he oblidat de comentar que a banda de dolços també venien plantes. Jo en vaig arreplegar un altra, ja vos la posaré algun dia. Tornant a l'assumpte principal, en senyalar-me la planta em vaig trobar amb un Rhipsalis. Veges tu, i en eixe moment em vaig enterar de com dir-li senzillament (sense noms llatins) a eixa cosa rara que tinc a casa.

Sí perquè el gènere Rhipsalis enganya, si bé pareix un helecho o suculenta, en realitat és un cactus. Un cactus, que viu en boscos tropicals de Sud-Amèrica com a epífita (penjant dels arbres), encara que també alguns poden viure en terra (com el que veurem ara). I a més, és l'únic cactus que ha aconseguit migrar fora d'Amèrica, tot un corredor.

Aquella que m'ensenyaren és, si no m'enganye, probablement un Rhipsalis baccifera, com esta de la foto (un altre dia posaré una d'un altra classe). Com podeu veure no té punxes, d'ací certes confusions. Encara que la majoria de rames pengen, en algunes ocasions, poden créixer rectes cap a dalt i després, amb el temps, anar inclinant-se. Per eixe motiu fan molt bon efecte en llocs elevats on les rametes puguen caure lliurement.

Les flors (a l'hivern-primavera), que pareixen prou aparents, no han de confondre-vos. L'augment de la càmera fa el seu paper, sinó compareu la mida del fruit que donen. Imagineu-se com seran de grans. Sí quasi no es veuen!

Consells: no passar-se amb l'aigua i posar-les en un lloc on puguen penjar. Es reproduïxen per esqueix amb alguna que altra dificultat i també per llavor, segons diuen.

Ferocactus. Cactus barril.

La majoria dels membres del gènere Ferocactus (deserts de Nord-América), també anomenats Cactus Barril, es caracteritzen per les seues espines centrals ganxudes. Un no ha de fer molts esforços per veure-les, els 10 cm de llargària imposen. Mireu com serà la cosa que, fins i tot, els indis americans les utilitzaven com a ham. Amb eixe mida segur que era per a pesca major.

Però el que ara ens importa són les seues flors, que s'obrin sols de dia. Esta ja està tancant-se.

I a l'endemà la següent pren el relleu. Per sort duren varios dies.

Acabe una reflexió. Trobe que un dels encants que tenen molts cactus i suculentes, a banda de la seua raresa, és la quasi perfecció geomètrica de les seues formes. No sols a les flors, també en la seua estructura. En este cas, encara que vist de costat les costelles pareixen nàixer perpendiculars a l'eix. En realitat ho fan en espiral, tot seguint el sentit de les agulles del rellotge. Millor dit, si ho pensem bé, creix desenrotllant-se sobre sí mateix.

Corona

Molts cactus del gènere Mammillaria tenen la curiosa costum de florir formant una corona.

Com podeu comprovar la corona va pujant cap a dalt, els substituts ja estan preparats. Per si algú té algun dubte una vista des de dalt.

Ah, segur que hi algú que està pensant "mammilla..", "mammilla..". Sí la cosa va per ahí, el nom del gènere deriva del llatí mamilla, o siga mamella o mugró, ja que les espines (disposades radialment) no estan sobre costelles com en la majoria de cactus, sinó sobre tubercles cònics semblants a un mugronet. Les flors naixen a la base d'estos.

Hui el missatge ha acaba un poc "verd". Però, no és el bloc de jardineria? Quin color millor que el verd.

Altres cactus de nit

L'any passat ja vaig posar unes fotos nocturnes de l'Epiphyllum. Este any, aprofitant el tema de la crisi, faré un 2x1. Vorem dos cactus de flor nocturna en un missatge. Les fotos com podeu comprovar són d'altes hores de la nit. Espere que no em veguera cap veí fent-les, perquè si no el més normal és que pensen que me'n vaig un poc. Però com que només duren una nit hi ha que aprofitar. "La bellesa és efímera", diu la dita.

Primer el Hyalocereus undatus (Mèxic, Amèrica Central). A este li agrada enfilar-se, ajudant-se de les seues arrels, per les parets (a casa) i pels arbres i roques (en la natura).

El segon un Cereus (Sud-Amèrica). Un cactus columnar. La llàstima és que quan es va plantar, no es va pensar en que les flors necessiten un espai per créixer. Els filets que el veuen a la paret són les arrels del Hyalocereus.

Epiphyllum. Cactus de nit

Ací estem. Són les 00:30 i finalment he trobat oberta la flor. Tres dies pensant ,"hui serà", i al final hem arribat. I es que no hi ha que encantar-se, que només la podrem observar esta nit. Demà ja estarà marcida.
Esta que podeu veure a la foto és l'ultima de l'any. En va fer tres més al principi de l'estiu. Però, em vaig despistar, s'obriren el mateix dia i em vaig quedar amb les ganes.
Concretant un poc puc dir-vos que este cactus pertany al gènere Epiphyllum. La seua àrea de distribució abasta tota l'Amèrica tropical. Generalment es tracta de plantes epífites, que creixen en arbres o roques en llocs calorosos i humits a l'estiu, i freds i secs a l'hivern. Cosa que al nostre clima mediterrani és a l'inrevés. Així i tot amb un poc de reg a l'estiu va bé. El problema són les gelades de l'hivern, si està en exterior, com és el cas d'este. Ah! Compte amb els caragols.

Mullat-me un poc més en la determinació, pot ser es tracte d'un E. oxypetallum. Espècie originaria de Mèxic.
Bé, no és que sigua una cosa massa, però dona un punt de color i emoció (per això d'endevinar quan s'obrirà la flor) a l'estiu. A l'hivern ompli un poc este menut raconet de cactus (hi ha que tenir de tot) i crasses que a poc a poc anirem descobrint.