Refresc de maracuià

Ja no queden maracuiàs dalt de la planta però sí dins la nevera. Què bons que estan fresquets després de qualsevol menjar. Però també ho està el refresc que es pot preparar amb ells. Els ingredients són:

• 4 o 5 maracuiàs
• 4 tasses d’aigua
• 3 cullerades de sucres

A més haureu de tindre a mà un colador, un recipient on recollir el líquid i una botella.

Es tallen els maracuiàs i es posa la polpa dins el colador. Va afegint-se l’aigua i, al mateix temps, va remenant-se amb la cullera per a què aquesta passe al recipient de baix. Al final sols quedaran les llavors envoltades d’una gelatina insípida.

Ara sols queda afegir el sucre. Separeu una part del filtrat en un got afegiu-li’l, remeneu i quan ja estiga dissolt ajunteu-ho amb la resta.

Una volta a la botella, sols caldrà posar-lo a la nevera per a què es faça fresquet. No el guardeu molt de temps, sols aguantara uns quant dies en bones condicions. Ah, no oblideu sacsar la botella abans de servir.

Maracuià morat.

El més de juny marca l’inici de la temporada de collita del maracuià (Passiflora edulis). Aquesta enfiladissa pertany a un gènere molt ampli originari de Sud-amèrica i apreciat per les seues atractives flors, que segons els primers europeus que les observaren recordaven a la passió de Crist (pels estigmes que s’assemblarien als claus de la crucifixió), d’ací el nom de passionària.

La floració, que té el seu punt àlgid en primavera, atrau a tot tipus d’insectes voladors o no. Com és el cas d’aquesta formiga (el punt negre) que rebuscava nèctar dins el calze. Desgraciadament per a ella els nectaris que hi ha en totes les bases de les fulles estan atrofiats. Altres espècies, que sí els tenen activats, s’aprofiten del cel de les formigues protegint la seua font d’alimentació per defendre’s dels insectes que tinguen intenció de danyar-la.

Però el que en veritat m’interessa d’aquesta enfiladissa és el seu fruit, el maracuià morat (Passiflora edulis edulis), que creixerà de la boleta groga que hi ha sota els estigmes entre els mesos d’abril fins a juliol. En altres zones més tropicals poden donar una altra collita després de l’estiu, jo encara no la he vista en el meu. A més, també ni ha una varietat groga més gran i de sabor molt més àcid, segons diuen. La tela metàl·lica és perquè els circells puguen subjectar-se millor a la paret.

Inicialment verds, quan la temperatura anuncia que l’estiu ja està ací, van tornant-se morats. No feu cas al blau que ho esguita tot, és un rastre del sulfat de coure que anava dirigit als ceps que té a prop.

Aquesta fruita no es cull, sinó que es plega. Ja que ella, en aplegar al seu punt òptim de maduresa, es desprén de la planta.

Després sols caldrà tenir un poc de paciència i esperar a que la fruita s’arrue. En aquest punt els compostos tòxics que contenia ja han desaparegut i és segur ingerir-la.

És el moment de gaudir d’ella. Té un sabor agredolç, distint de tot el que haureu provat, acompanyat d’un fort aroma. La polpa, llavors incloses, es menja directament o també pot emprar-se cuinat en diferents plats. Jo sols he provat el refresc, però això ho veurem un altre dia.

Galan de noche. Lonicera japonica.

El lligabosc o mareselva (Lonicera sp.) és una enfiladissa típica del bosc mediterrani i també podria ser-ho de les nostres cases de camp, si no fora pel seu port poc atractiu. Per este motiu la majoria de jardins s'inclinen per la Lonicera japonica, del Japó com el seu nom indica, més verda i que s'adapta perfectament a les condicions extremes de la voramar.

Però el més interessant d'ella és l'intens aroma que desprén les nits d'estiu, d'ací el nom que sempre li hem donat a ma casa: "Galan de noche". Convertint-se en un dels membres més importants dels jardins nocturns, d'aquells que sols es gaudeixen per la nit.

És molt fàcil de criar, realment dona pocs problemes. Sols cal tenir en compte el fer-li una poda molt severa cada varis anys, ja que té la mala costum de créixer sobre ella mateixa, acumulant moltíssima rama seca baix del verd.

Buganvilla

La buganvilla (Bougainvillea glabra) és una enfiladissa que ens alegra tot l'estiu, i part de la tardor i hivern si les temperatures li ho permeten. Originària de Brasil, el nom li ve en honor de l'Almirall Louis Antoine (1729-1811), Compte de Bougainville, qui va fer la volta al món. I segons pareix eixe va ser mèrit suficient per dedicar-li una planta, segur que hi ha alguna altra raó.

Les flors s'agrupen en ramell a les puntes de les rames. Segur que algú dirà, la de la foto no en té moltes. Ja, es que, a banda de que patix un poc de sequera, tots els anys li faig una poda ben forta, que sinò forma una botja impenetrable. De tota manera, la podeu o no, sempre es recomana per a que continue florint bé el tallar les puntes ja florides per dalt de l'ultim brotador no florit.

En realitat, si vos fixeu, el que pareixen flors són realment tres bràctees (fulles modificades) que envolten les tres verdaderes i minúscules flors (de color blanc).

Altrament, aneu amb compte amb ella quan vos acosteu, que té unes punxes de mida. Ja diuen que la major de les coses boniques al final sempre acaben fent mal.

Fins ací el missatge de hui. Ara vos deixe que me'n vaig a plantar les creïlles, si fa uns anys que ja plante les de collir en primavera ara vaig a provar amb les de l'hivern, que demà és la lluna nova. Al desembre vos diré.

Records de les glaciacions.

Una vista de la Serra de Bèrnia, en concret el seu costat Nord-Oest. En ella es pot observar la transició del matollar, ara amb el "petorrel" o bruc en flor, a les pinades i d'estes als runars que baixen del cingle. Si bé en les dos primeres zones la vegetació es igual a la que podem trobar en qualsevol lloc de la nostra comarca, és a la tercera on trobem les particularitats. Per això haurem de remuntar-nos uns 1.7 milions d'anys. En aquells moments els gels començaren a ocupar bona part d'Europa i espentaren les espècies vegetals boreals cap al Sud. En acabar l'era glacial, les plantes de climes més càlids iniciaren una recuperació dels seus territoris originals. Però com a testimoni del passat quedaren, en certes zones amb microclimes idonis, representants del temps més gelats. Açò vol dir, en poques paraules, que quedaren arraconades a les parts més altes de algunes de les nostres muntanyes, com per exemple Bèrnia.

Mesclats entre les pinades podem trobar algun d'estos exemplars, com per exemple este fleix (Fraxinus ornus) de la voto de davall. És curiós comprovar que encara que ja estem en la tardor tots els arbres caducifolis no reaccionen igual de pressa a la mateixa.

L'heura (Hedera helix), típica de boscs humits centre-europeus, també pot trobar-se ací complint una important funció de subjecció de les pedres dels runars.



Un poc més amunt, on ja als pins (Pinus halepensis) els costa d'aplegar, de moment? Una altre representant dels bosc de muntanya caducifolis, l'auró (Acer granatense)

Sí, és un auró, ja li queden poques fulles però les que estaven en terra ho deixen clar.

Però el rei o almenys el que més crida l'atenció a la molta gent de tota esta vegetació de muntanya és el teix (Taxus baccata) un pur representant relicte de la flora boreal a les nostres terres. A la província d'Alacant sols el trobarem a l'Aitana, a la Mariola i a la Font Roja.

Això significa cuidar-los. O siga, no tocar-los, deixar-los estar. I més encara sabent que és una espècie protegida a la Comunitat Valenciana. Ah, un altra cosa, fa ja temps segons deien algunes persones li tallaven rames perquè segons ells curaven algunes malalties. ERROR, ni se vos ocórregas, és totalment tòxic. Fins al punt que, després d'estudis fitoquímics, es detectaren compostos amb activitat antitumoral (tamoxifé).

Just baix del cingle podeu observar dos exemplars més, el de la dreta "jove" amb el port habitual. Cosa que el que està en primer pla està intentant recuperar, de moment per baix (compareu amb la foto de baix de l'any 1982). Més a la dreta es poden observar uns altres aurons (colors grocs). Sí el bosc estiguera en el seu clímax , tindríem una típica estampa dels Pirineus o del centre d'Europa de tons més o menys daurats a la tardor (la Font Roja a Alcoi seria un bon exemple a les nostres terres).

Algunes

Un off-topic, d'esta foto del 1982 a la primera que hem vist, del 2010, ha hagut molts canvis i per a millor. Tots eixos runars són hui bosc o estan en camí de ser-ho. Esperem que la regeneració natural puga continuar el seu curs natural. Això vol dir sense incendis, ja que els altres dos problemes que castigaven els nostres boscos han quedat prou reduïts: l'extracció de llenya i els ramats.

I fins ací el recorregut per les espècies vegetals relictes de les glaciacions. Sé que algunes altres espècies representatives s'han quedat per veure, per a una descripció més detallada dels conjunts vegetals de la Serra de Bèrnia podeu llegir este article d'ABAI.

Sternbergia lutea, et al.

La Sternbergia lutea, encara que amplament distribuïda per la conca mediterrània, només pot trobar-se a la nostra comarca com a planta introduïda. Com en este cas. Però bé, el més important ara és que està en el seu moment, ja que és de floració tardorenca.

A estes bulboses els agrada molt el Sol. De dia s'obrin (com les de dalt) i de tardet van tancant-se (com les de baix). Per això hi ha que plantar-les sempre en llocs amb bon Sol.

Per cert, no vos penseu tot eixe verd que les rodeja és d'elles; són de la Gazania que cobreix tot eixe racó.

Ací un detall de les fulles, que comencen a créixer ara també. La ceba es manté en repòs tot l'estiu.

Ara tots juntets. Millor dit quasi tots, falta el caragol que s'ha menjat la flor del davall.

Passant als et al(lii), és aixi con s'anomenen als col·laboradors a les publicacions científiques, en esta època hi ha altres membres de la família Amaryllicaceae que també florixen ara. Trobe que ja els he posat abans. Un d'ells és l'Haemanthus coccineus, les fulles vindran més tard.

L'altre el Narcissus serotinus, la primera nadaleta (encara que poc aparent) a florir en les nostres terres. Són les flors blanques que ixen entre la frígola (Thymus vulgaris) i el Limonium.

Les de color rosa són de la Bignomia rosa que creix a la paret, dalt. Un altre dia parlarem d'ella, de moment una mostra.

Powered by Zoundry Raven

Plumbago auriculata. Germiner blau

El germiner blau (Plumbago auriculata, Sud-Àfrica) és contradictori. Ni és un germiner (almenys com nosaltres ho entenem), ni és sempre blau (de fet hi ha una varietat blanca) i ni és realment una enfiladissa (més bé té un comportament arbustiu). Per acabar-ho d'arreglar, se'l coneix també més per altres noms (Plumbago, Celestina, Jazmin del Cabo, ...). Però com que a ma casa li hem dit de sempre així, ahí queda.

Com comentava abans té un comportament arbustiu, o siga que si el que voleu és que tape alguna cosa o que forme una bola al jardí, no tindreu cap problema. La cosa canvia quan parlem de fer-lo créixer arrimat a una paret, com és el meu cas. En eixa situació haureu de ajudar-lo d'alguna forma a mantenir la posició vertical, amb una estaca de ferro que subjecte l'estructura o amb un fil d'aram que l'agarre a la paret. Si no és així vos caurà, a la primera ventada forta que faça, al mig del jardí. Cosa que li va passar la setmana passada a la meua veïna. En primavera és convenient que li feu una podada forta, perquè no s'escampe massa. Després sols caldrà anar vigilant-lo per controlar el creixement, si disposeu de poc lloc. Tingueu en compte que si li talleu les rames a l'estiu potser que eixa part no faça flor o que li coste més. Jo tinc costum de fer-ho, quedant verd per baix i amb flor per dalt. Solucionat açò sols tindreu que gaudir de les seues flors blaves tot l'estiu i part de la tardor.

I ara un consell que no trobareu en cap lloc. Si en teniu un ja ho haureu comprovat. Però si no, millor aneu amb compte quan vos acosteu a ell. Si aneu amb roba informal realment no serà preocupant. Però si aneu ben mudats i pentinats, ara que s'estilen les festes en jardins a l'aire lliure, vigileu, que una volta que les flors es sequen, a la mínima que passe algú pel seu costat s'assolten i s'engranxen a la roba i/o cabell. Mireu com van preparant-se, que qui avisa no és traidor.

Adeu estiu.

La calor ja ens ha abandonat, ha passat l'"Estiuet de Sant Miquel" (que este any s'ha retardat) i ens ha vingut la tardor. I per això, com a comiat m'he preparat uns collage casolans amb algunes cosetes que s'han quedat per veure este estiu. Espere que vos agraden.

De dreta a esquerre i de dalt a baix: un baladre variegat (Nerium oleander), el safrà groc (Sternbergia lutea), el gesmiler blau (Plumbago auriculata), la flor de la passió (Passiflora incarnata).

Els arbrets (Impatiens balsamina), l'hibisc (Hibiscus rosa-sinensis), un roser (Rosa x), floreta del dia (Portulaca grandiflora).

Bignomia (Podraea brycei), cresta de gall (Celosia artengea var. cristata), linda-rosa blanca(Catharanthus roseus), canna (Zinnia elegans), Verbena sp., buganvilla (Boungainvillea glabra), linda-rosa (Catharanthus roseus)

Cardiospermum halicacabum. Farolets

Els farolets em porten molts records de quan jo era menut. Recorde que a l'estiu em dedicava a anar explotant les boletes o farolets conforme anaven creixent. Era com si rebentares globets. Al final em vaig portar unes llavors de casa ma tia per recordar els vells temps.

Com acabe de dir abans, és una planta de creixement estival. Les llavors broten al principi de l'estiu i només demanen un poc d'aigua de quan en quan. Poc a poc anirà enfilant-se per la primera cosa vertical que trobe. Encara que li costa arribar als 2 metres d'altura, sí que pot formar masses denses per acumulació d'individus. Cosa que si no tenim en compte, pot aplegar a cobrir completament alguna planta de les que tenim en el jardí. En el meu cas uns rosers. Jo diria que està en el límit entre ornamental i mala herba.

La seua terra d'origen és l'Amèrica tropical. Del seu nom llatí dir-vos que el Cardiospermum, de cardio = cor i spermum = llavor, li ve donat per un cor blanc que es pot observar en totes les llavors. Que no vos ho creieu? Ací baix teniu la prova.

Powered by Zoundry Raven

Hoya carnosa. Planta de la Cera.

La Planta de la Cera no és que siga una enfiladissa, "enredadera" que diem per ací, molt bonica per les seues fulles o pel seu port. Però, en arribar a les flors la cosa canvia. Són tota una bellesa.

Stephanotis floribunda. Visita dominical.

Hui hem tingut una grata visita. La nostra veïna Anna de Benissa ha vingut a dinar. Una paelleta, com no, acompanyada d'un bon vi i una bona conversa. Tot un plaer. Es d'eixes visites en que els temps pareix que s'acurta.
El cas és que encara que no calia, ens ha dut una present/regal. Una enfiladissa de flors perfumades, i de quin perfum. Ja li agradaria a algun d'eixos que fa colònies tenir-ne una que fos igual que esta.
Segons pareix es tracta de un Gesmiler de Madagascar (Stephanotis floribunda).

Ací vos presente al nou membre de la "familia".