Ala d'Àngel una altra vegada.

Després de canviar-la de maceta la begònia Ala d'Àngel s'ha posat enorme i ha florit com mai.

Cama-roja en flor.

El que és la rosella a la primavera ho és, almenys a mi m’ho pareix, la cama-roja a l’estiu. Podem trobar-la solitària en les vores dels camins o dominant completament alguns bancals erms, que poc a poc han anat colonitzant amb les seues arrels perennes.

Però no vos encanteu, que qualsevol hora no és bona. Les flors blaves únicament s’obrin quan el Sol llueix lliure de núvols i, així i tot, sols fins el migdia. La resta del dia les plantes pareixen, amb les tiges desproveïdes de fulles, més mortes que vives.

Esta flor sempre m’ha agradat molt, vos deixe un primer pla.

I si teniu molta sort, són escassíssimes, en trobareu alguna de flors blanques.

A banda del gust que dona la contemplació de la planta, la cama-roja (Cichorium intybus) ha sigut de sempre una verdura silvestre molt estimada. Pot recollir-se en primavera quan les fulles, que creixen formant una roseta aplanada, encara estan tendres. No com les d’aquesta que ja les té recremades.

Però, sense dubte, la part econòmicament més important i més consumida d’aquesta es la part que menys es veu, l’arrel, que podreu trobar a les tendes amb el nom de xicòria. Molts ja ho hauríeu endevinat, si no ho sabíeu ja, en veure el nom llatí. Sota esta denominació s’ha emprat per molt de temps com a substitut del café o com a complement del nostre típic refresc estiuenc, el malta. La matèria prima s’obté a partir d’arrels, trossejades i assecades al Sol, procedents de varietats amb un major calibre que es cultiven preferentment en el nord d’Espanya.

Begonia florida

D’esquena a una paret que la protegix del sol, esta és la begònia més lluïdora de les poques que hi ha a casa (si algú pot aclarir-me la varietat li estaré molt agraït). De segur que ajuda el fet d’estar plantada en terra i la capacitat “natural” per recuperar-se de gelades i pedregades. Este any, com que no han succeït res d’açò, està…

Si veieu alguna cosa fora de lloc a la foto de dalt no feu cas. El jardí està en transició de l’hivern-primavera a l’estiu, hi ha molta feina a fer i poques mans per a tot el que hi ha que fer.

Un poc de més a prop per acabar.

Un altre homeless, un helecho.

Ara no sé si dir desnonat, que pareix més de moda (desgraciadament). La cosa és que este estiu, eixit de la feina, anava a tirar unes coses al contenidor i entre els contenidors de paper i vidre em vaig trobar un "helecho" (Nephrolepsis sp.), normativament falguera. Veges tu, tant d'any amb ganes de tenir-ne un i quan quasi me'n compre un a bon preu al supermercat em trobe este. La veritat és que a casa mai n'hem tingut cap i ja m'apetia canviar la cosa. Es veia prou abandonat, però encara verd. I a més, venia amb la seua bolseta en perfectes condicions. Qui podria resistir-se? Una mirada a la dreta, una altra a l'esquerre i cap a casa.

El que ve ja ho podeu imaginar: eliminació de fulles i tiges seques, sanejament d'arrels, fem nou i a la maceta. Me'l vaig posar en un lloc a mitja ombra i sense que li faltara l'aigua s'ha convertit en poc més de sis mesos en el que veieu baix. Està de sucre! I no para de llançar estolons, ja veurem on para la cosa.

Acabe amb una "dotoria". Les falgueres són veritables fòssils vivents molt més antics que els famosos dinosaures. Visqueren el seu moment d'esplendor en els boscos del Carbonifer i després sempre han sabut mantenir-se amb vida adaptant-se a la seua forma a les condicions canviant del clima. Estimeu-vos-les com cal tant les de casa i com les silvestres.

Antirrhinum majus. Boquita de lobo.

Les "boquitas de lobo" (Antirrhinum majus) iniciaren el seu període de floració fa unes poques setmanes i ja estan resplendents. Generalment se'ls dona el nom de "Boca de dragon" o "Conillets", però ací a casa ens inclinem de sempre pel "lobo" castellà. En cara que hi tenim exemplars salvatges en el nostre entorn, els que triomfen són el híbrids de flors grans. N'hi ha de molts colors i mescles, sent tota una sorpresa el resultat de la floració d'una nova llavor, que oscil·larà entre el blanc, rosa i taronja. Per a mi són un clàssic.

Les llavors es planten, la primera volta, entre març i abril. Ja crescudes i si les condicions són idònies elles mateixa s'entrecreuaran i n'escamparan espontàniament pel jardí o terrassa, germinant quan ho creguen oportú. Algunes plantes es comporten com a anuals, però n'hi ha d'altres, que encara que mig "boves" a l'hivern, que rebroten en primavera. Com en el cas de les de les fotos. D'esta forma la seua floració s'avança prou. Jo vos recomane que les esporgueu un poc, quan comencen a moure, per llevar-los tot el que estiga sec o les rames envellides.

El nom castellà no és de bades i és que el pètal inferior és mòbil, donant la impressió de que realment allò és una boca. Els insectes, generalment abelles, per tal d'aplegar al nèctar han d'obrir-se pas entre els dos pètals tractant d'aplegar fins el fons de la flor, quasi desapareixent de la vista. D'esta manera la planta els obliga a recollir obligatòria i involuntàriament el seu pol·len que servira per pol·linitzar una altra flor. Un exemple el teniu a la foto de dalt, la tercera flor de l'esquerre començant per baix. Per si de cas algú no té la vista molt afinada, he preparat el muntatge de baix on es veu per passos. L'ordre seria esquerre-dalt, dreta-dalt, dreta-baix, esquerre-baix i tornar cap enrere. Sí perquè l'abella no pot donar la volta dins la flor, ha d'eixir a recules.

Ophiopogon jaburan.

L'any passat comentava que també hi han Liriope muscari blancs. Ehem!! Segons pareix açò és cert, però també ho és que el que jo em pensava tenir resulta que pertany a un gènere pròxim: Ophiopogon. Per diferenciar-los haurem d'observar les flors, ja que les fulles són molt semblants en els dos gèneres, les dels primer sempre seran verticals, mentre que les del segon pengen. Estes diferències vene segurament del seu aïllament geogràfic, que els ha fet evolucionar de forma diferent, Liriope es natural de l'Est Asiàtic (Xina, Japó i Vietnam) mentre que Ophiopogon ho és de Corea i Japó. Tot açò fa que alguns autors es referisquen a ells en conjunt com a Liriopogon.

El que esteu veient és, després de rebuscar prou, l'O. jaburan. La seua floració és més tardana que la de L. muscari i també més irregular. A la foto les flors no apareixen obertes, però açò es poc significatiu, ja que en mirar cap a baix i ser tan menudes el més important és l'efecte blanc conjunt.

Pot ser per tot el que he comentat abans el seu us principal siga com a planta de fulles, mentre que als Estats Units està gastant-se molt com a substitut de la gespa. És molt resistent, però també li agrada de tant en tant que l'abonen bé i canviar d'aires, que sinó va fent-se estantissa. I com a mostra la foto de dalt on es veu com creix de vigorosa una que vaig trasplantar a una gerra trencada que em vaig trobar, hi ha que aprofitar-ho tot.

Ah! La flor de baix es d'un Zephyranthes candida, un parent de les "bruixetes".

Calendula officinalis. Pet de flare.

El "Pet de flare" (frare en valencià normatiu), en llatí Calendula officinalis, és un clàssic dels jardins d'abans. Dóna poques complicacions i alegra totes les cases. De fet, a la caseta la meua altra iaia, la menys anomenada en el bloc però per això no menys important, mai faltaren els pets de flare, les margariteres i algun polp (Aloe arborescens). Normalment es comporta com una planta anual, encara que en algunes ocasions pot aplegar a ser bianual. A finals de l'hivern les llavors comencen a germinar per donar conjunts com este a la primavera.

I probablement la major part de l'estiu si podem donar-los un poc de rec extra.Si és així, s'allargarà la seua florida fins a la tardor, però mai tan espectacular com ara. També és veritat, que la tendència de les seues rames a créixer més o menys tombades, fa que ocupen prou de lloc, cosa que al final fa que hagem que arrancar algunes mates per evitar "asfixiar" a la resta plantes del jardí.

Les flors van del color taronja al groc i, a més a més, poden ser senzilles o més o menys dobles. Comproveu-ho vosaltres mateixos a la foto. La llavor, que produïxen en quantitat, és corbada i té unes pues menudes. Ah, i al igual que altres plantes que ja em vist, les flors es tanquen de nit o quan està molt nuvolat. Per a mostra un botó.

El Pet de Flare compartix amb altres plantes el cognom officinalis en el seu nom en llatí. Açò vol dit que han sigut utilitzades des d'antic per la seua activitat farmacològica. En la actualitat, la Calendula officinalis s'utilitza fonamentalment en forma de tintura o oli com a emol·lient pel tractament d'irritacions de la pell, tant escaldats com cremades varies.

Crisantem blanc.

No sé si recordarà algú la conversa de l'any passat sobre els esqueixos de crisantem (Chrysantemum sp.) que estaven pendents de veure si anaven avant o no. Es cas és que un d'ells ha provat. En concret un blanc dels tronquets que quedaren dels de Tots Sants. Ha eixit de bona classe, no ha pogut evitar de florir, encara que siga sols amb unes poques flors. Ara, sols queda trasplantar-lo a una maceta més gran i podar-lo, quan les flors es sequen, per tal que es ramifique més per a l'any vinent.

Per a la pròxima tardor ja estic preparant novetats. Si hi ha sort un groc i un altre sorpresa (em donaren els tronquets però no em digueren el color). Ja veurem.

Begónia Ala d'angel

La begónia "Ala d'àngel" rep este nom per la similitud de les seues fulles a un ala. Estes són d'un verd fosc amb punts blanc-argentats i amb un envés rogenc. Es disposen en llargues tiges (són les cane begonias que diuen els americans).

Esta varietat sols florix una volta a l'any, o siga que si no la tractes bé res de res. També és veritat que el millor d'ella no són les flors, sinó les fulles; com en una gran part d'este gènere. Un detall de les flors vistes des de baix (una vista un poc irreal tant pel zoom de la càmera, com pel fet que normalment es miren de costat).

El cas és que esta és el primer any que ho fa. Ja que, un any perquè era menuda, l'altre es va gelar i l'altre per falta de llum, encara no havia florit mai. Però bé, sense dubte el millor la verdor. Ui, si fins i tot estes dos ja estan en posició, sols els falta l'angelet al mig.

I per si algú té algun dubte sobre les plantes que l'envolten. A l'esquerre una begònia de fulles dentades (també de floració única) i a la dreta un/-a ... (gràcies a la xarxa que ens ho aclarix quasi tot) Syngonium podophyllum, una enfiladissa d'interior.

Powered by Zoundry Raven

Sternbergia lutea, et al.

La Sternbergia lutea, encara que amplament distribuïda per la conca mediterrània, només pot trobar-se a la nostra comarca com a planta introduïda. Com en este cas. Però bé, el més important ara és que està en el seu moment, ja que és de floració tardorenca.

A estes bulboses els agrada molt el Sol. De dia s'obrin (com les de dalt) i de tardet van tancant-se (com les de baix). Per això hi ha que plantar-les sempre en llocs amb bon Sol.

Per cert, no vos penseu tot eixe verd que les rodeja és d'elles; són de la Gazania que cobreix tot eixe racó.

Ací un detall de les fulles, que comencen a créixer ara també. La ceba es manté en repòs tot l'estiu.

Ara tots juntets. Millor dit quasi tots, falta el caragol que s'ha menjat la flor del davall.

Passant als et al(lii), és aixi con s'anomenen als col·laboradors a les publicacions científiques, en esta època hi ha altres membres de la família Amaryllicaceae que també florixen ara. Trobe que ja els he posat abans. Un d'ells és l'Haemanthus coccineus, les fulles vindran més tard.

L'altre el Narcissus serotinus, la primera nadaleta (encara que poc aparent) a florir en les nostres terres. Són les flors blanques que ixen entre la frígola (Thymus vulgaris) i el Limonium.

Les de color rosa són de la Bignomia rosa que creix a la paret, dalt. Un altre dia parlarem d'ella, de moment una mostra.

Powered by Zoundry Raven

Liriope muscari

Esta planta de fulles (Liriope muscari), este nom podria ser una categoria en si mateixa, no sé per quin motiu ha resistit a la caseta el pas del temps. Ni té una floració espectacular, ni les seues fulles cintades són grans i vistoses. Trobe que el motiu és la seua resistència al fred i, el que és més important, a la sequera. I ara, com per dir ací estic jo, ens sorprén amb les seues floretes blaves, encara que també hi ha varietats blanques.

El segon nom, muscari, li ve precisament per la semblança de la seua inflorescència amb la del gènere Muscari. De segur que vos recorda al nostre M. neglectum , que creix pels bancals de (a)metlers o ceps. El L. muscari en canvi és originari de l'Est d'Àsia (Xina, Japó) i pròpia de boscs ombrívols. Per això mateix no heu de posar-la directament al Sol. Si no les fulles poden patir.

La multiplicació és molt fàcil, en quant la maceta estiga plena, sols hi ha que dividir-la i ja està. Pot fer-se en qualsevol època de l'any.

Tanacetum parthenium. Botó de nacar.

El Botó de Nacar, o segons la majoria de Plata, és una planta d'eixes de tota la vida. De les que la gent sempre ha tingut plantades a la caseta. Ja que és forta, florix abundantment i les fulles desprenen un cert aroma en tocar-les (a mi realment no arriba a agradar-me). El seu nom en llatí, encara que primer vaig pensar en Achillea ptarmica, és Tanacetum parthenium (=Chrysanthemum parthenium). I el "botó" és en realitat la unió de moltes flors diminutes en una única flor, característica típica de la família de les Compostes. Adaptació evolutiva que busca augmentar les possibilitats de reproducció de la planta.

Va molt bé tant en maceta com en terra. En la primera cal anar en compte que no patisca sed. Que no li passe com a esta, mireu com pot quedar. Encara que amb un poc de cura ja pareix que va recuperant-se.

En terra al principi també caldrà vigilar-la. Però una volta establerta és molt resistent a la sequera. Inclús arriba a naturalitzar-se.

Però si voleu reproduir-les en maceta podeu guardar les flors i plantar les llavors en primavera. La de la maceta de dalt és d'una llavor que va germinar espontàniament este any. O siga, que en poc de temps tindreu un planta adulta.

Hortènsia de segon any.

Enguany l'hortènsia més "productiva" no ha sigut la del balcó. Sinó l'única que m'ha quedat de tots els esqueixos que vaig fer fa un any, recordeu? Sí, aquells de popurri.

Tota una valenta. Espere que les seues germanes, que viatjaren a Pego i a Colònia (Alemanya). També hagen sigut tan valentes.

Crisantems de Juny

Els crisantems (Chrysanthemum sp.), com ja vaig havia comentar, poden fer una xicoteta florida a la primavera. Poden, perquè realment de tots sols ho ha fet este i sense la força acostumada. Serà pels polls (àfids) que estan xuplant-li la saba? Són els puntets negres baix de la flor.

Però el més important, per damunt de tot açò és que ara és el moment de despuntar-los. Si els pardals o qualsevol cuquet no ho han fet ja. Com en este de baix.

Per a que es ramifiquen al llarg de l'estiu i facen una floració més espectacular a la tardor.

Abandonament

Esta foto és de fa una setmana, d'abans de fer la primera tallada de la gespa de la temporada. Sí, sé que generalment un deuria fer-li un repasset de volta en quant. Però, és que a l'hivern no m'apetix i com que tampoc creix molt preferisc deixar-la al seu aire.

No em digueu, sí ja sé que fa cara d'abandonament, que no està ben colorit, amb totes les freesies (al davant, a la maceta i baix la yucca) i les flors de l'agret (tota la resta) normal i el "Flore Pleno" (a l'esquerre). Em feia llàstima tallar-lo, però... era l'hora.

En flor?

Aneu en compte si teniu plantes de fulles (Aspidistra elatior), ara estan començant a florir. Que no vos heu donat compte? Per l'amor de Déu! Una floració tan espectacular no vos la podeu perdre. Els primers indicis són estos,

Per acabar en açò (no es mereix un altre qualificatiu)

Pelargonium zonale. Homeless

Sí, tinc acollit a Dénia un "homeless", un gerani (Pelargonium zonale). Este estiu, quan pegava una volta pels voltants del xalet, me'l vaig trobat a la porta d'una casa, entre altres trastos, i amb un cartell que posava - BASURA. Els estrangers encara ens guanyen en tot açò del reciclatge. Nosaltres ho haguérem tirat tot al fem en un muntó i prou. Total que me la vaig posar baix del braç i cap a casa. Que la maceta també és d'eixes d'artesania, amb petxines i tot.

No tenia clar si arrancar-lo i prou. Però, com que tenia el cepelló de compra dalt terra vaig pensar de replantar-lo, posar-li fem i ... ací està el resultat. Té unes flors d'allò més boniques. I és que quan un "homeless" troba afecte, li canvia la cara.

P.D. Els forats i el platejat de les fulles és obra dels caragols. Havia comentat ja que estic fart dels caragols?

Powered by Zoundry Raven

Chrysanthemum. Un any després.

Un any després, es hora de veure si el que comentava sobre la poda del crisantem és efectiu o no. Com podeu veure per al que em donaren sí que ha funcionat bé. Ha mantingut la forma redona, encara que no s'ha fet tan "ple" com deuria.

Ara que sobre els altres la cosa no ha tingut tan bon resultat. Han crescut igual de "desgarbats", encara que un poc més ramificats. Pense que realment estos de flor gran són així, de creixement més vertical. Este any procuraré fer més esqueixos i omplir més la maceta. Tal vegada al augmentar el volum la cosa es vega més bonica.

Per acabar una curiositat sobre esta planta que em vaig trobar l'altre dia. Segons pareix encara que no és originari del Japó, allí se li va arribar a donar la consideració de flor santa. Rebent per això veneració divina. Hui en dia encara és el símbol d'una llarga vida. Tot açò l'ha feta aparéixer fins i tot a la seua bandera. Sí, el punt roig del seu mig representa una flor de crissantem sense els seus pètals. Curiós no?

Powered by Zoundry Raven

Quin popurri!

Segur que vos ha passat moltes voltes que quan voleu que una cosa vaja avant, no va, i altres que quasi sense fer res tot va perfecte. Hui parlaré d'esta segona opció.

A finals de l'any passat, no sé si recordareu, vaig fer uns esqueixos d'hortènsia (Hidrangea sp.). Doncs, com podeu comprovar més de la meitat han agarrat i han superat amb èxit l'estiu (ja veurem que faig amb tanta hortènsia). També es veritat que han patit un poc de clorosi fèrrica, vegeu les fulles un poc grogues. Em vaig despistar un poc amb el quelat de ferro. Mea culpa!

Però com que no havia prou, al podar el germiner/gesmiler (Jasminum grandiflorum) unes rametes van parar allí també. I què ha passat? Que clar, han agarrat. I l'any passat cap, i això que estaven soles en una maceta. A més, també han eixit dos fresseres (Fragaria vesca). Segurament d'alguna llavor d'una fresa pansida que vaig tirar allí. Com ho veieu? Encara queda més. Per acabar-ho d'arreglar l'altre dia em vaig donar compte que també ha eixit una figuera (Ficus carica).

Res, el que vos dic, un popurri.

Aster novi-belgii. Ramo hecho.

Primer que tot dir que les fotos són de fa uns quinze dies. Ara ja no li'n quedarà cap, però com que ja les tenia fetes, les pose.

Esteu veient un Aster novi-belgii, o com es diu per ací, un "Ramo hecho". El nom té fàcil explicació, al mirar la foto. Només cal tallar unes rametes i ja tenim un ramell ben bonic fet. Així de ràpid.

Es tracta d'una planta perenne, però això sí, de creixement primavera-tardor. A l'hivern es perd i queda només un rizoma baix terra. Amb les primeres calors torna a créixer. Necessita poc manteniment: regar de tant en tant a l'estiu i una posició més o menys il·luminada. Un consell, normalment al florir té tendència a doblar-se, no pot aguantar el pes, per això tinc costum de lligar-les totes amb un fil a un suport. I el que és més important, que sàpiga jo, no li conec cap plaga que l'ataque.

Estes són plantes de caseta d'eixes d'abans, me la va donar la meua veïna Maria de Sant Jaume (la mateixa de les freesies). I per acabar, les seues flors són molt agradables a les abelles, sempre en veureu rondant-la. Com esta que teniu ací.