Jardins compartits.

Algú dirà: “hui no tenia molta cosa a dir”. Pot ser, però trobe que aquest és un aspecte dels nostres jardins que moltes voltes passem per alt.

Quan treballem en el nostre jardí, poques voltes pensem en què a més del goig que ens dona contemplar-lo, també l’oferim per al gaudi dels que ens envolten (tant si són xalets, adossats o terrasses) o passen pel seu costat (si és que està a la porta del carrer).

A pesar que en alguns càsos els alts murs o bardisses ens impedixen veure’ls en tota la seua amplitud, sempre s’escapa alguna cosa al món. I en molts casos un no arriba a saber quan acaba un i comença l’altre.

Per això cuidem-nos de tenir-los arreglats que sempre podem alegrar el dia a alguna persona anònima que tinga el gust d’observar-los.

Tossal del Moro i Serrellars.

Havia fet ruta en el Camí Vell de València i en la mini caminata Mallà Verda i la veritat ja calia enllaçar-les tancant el cercle. Una mena com una altra d’atallar la part nord del nostre terme, ja que la marxa discorre un bon tros per la fita que ens separa de Gata de Gorgos. Una nota, per si algú dels que pot llig aquest modest blog: perquè l’Ajuntament de Benissa no posa una espècie de rèplica de la Roca de la Salve en el punt on estava? Al meu paréixer podria posar-se sobre el terraplé de l’autopista, que seria el punt més aproximat a l’original, sense cap problema, ja que eixe punt és terme de Benissa. A veure si hi ha sort.

Inicie la ruta passejant pel mig del pla de Senija, seguint sempre el costat de l’autopista, i just abans del primer túnel de l’autopista, a la dreta, i com Víctor em recordava, es troba el senyal que du a la senda que puja cap al Tossal del Moro (392 m).

A mitjan ascensió es pot ja entreveure Benissa, Oltà i el forat de la cova de la Garganta, un avanç del que ens espera dalt, si la inclinada senda, amb un passet “complicaet” al final no ens tira enrere.

Al llarg de tota la ruta encara que tota la vegetació pareix igual, la veritat és que, almenys al meu paréixer, ens trobarem amb tres blocs diferents. En el primer, en el tossal i casa Canela, bancals abandonats de sols profunds margosos que afavorixen pinades espesses i una gran varietat de matolls. El segon, en la baixada del tossal i Serrellars, amb l’excepció d’alguns pins i grupets de carrasques que allí malviuen, sols calcaris pocs profunds o quasi inexistents que com a molt permeten una brolla de romers, petorrels i estepes (el Rosmarino-Ericion dels botànics). De segur degradats per algun que altre incendi. El tercer després per la plana del sobirà, també de sols més o menys margosos, amb pinades i camps d’argelagues i altres punxoses que fins aquest punt no s’havien vist. Tal vegada una reacció encara persistent de la natura davant el pasturatge excessiu?

És primavera i hi ha moltes plantes en flor, però sols vaig deixar-vos dos fotos. La primera la de l’humil i discret fenàs.

Dalt del tossal trobareu les restes d’una torre de vigilància musulmana dels s. XII-XIII. I quan esteu ascendit al Serrellar, de lluny, si torneu la vista enrere comprovareu com hi ha dos margenades que marquen dos recintes, el que envolta la torre (verd) i el de més avall (blau), que seria l’albacar. Realment la posició d’aquest punt es pareix molt a la del castell de l’Ocaive: a la vora d’un escarpa i vigilant una via de comunicació fonamental. Sols faltaria trobar l’aljub. I, posant un poc d’imaginació, perquè no pensar que haguera sigut un punt estratègic ibèric, con el del morro del Castellar que es troba a l’altre costat de la Mallà Verda?

Baixant vaig trobar aquesta oruga de Papilio machaon devorant una ruda, la veritat és que els colors cridaners la fan tan bonica a la vista com la palometa en la que es convertirà. Encara que ella el que ens vol dir és: “compte amb mi, que faig mal gust i igual sóc verinosa i et mate”.

Entre una elevació i l’altra, la Casa de Canela. Un gran mas amb tot el necessari per a subsistit entre aquestes muntanyes i envoltada de corrals i bancals de murs de pedra enormes, més per l’ample que per l’alt.

Quan pujava al cim dels Serrellars a mitjan senda, vaig observar que entre les pedres que es travessaven hi havia forats on no hi havia terra, estrany. L’hauria arrastrada l’aigua? Sí, però el que no m’esperava, en documentar-me un poc a casa per la vesprada, és el saber que caminava sobre el sostre de l’Avenc dels Serrellars o de l’Home mort (ja que es trobaren una persona morta allí dins), que té l’entrada un poc més a la dreta. No entenc com no apareix més indicat en la majoria de mapes que un poc consultar, igual per a què ningú no es faça el valent i acabe….

Siga com siga la veritat és que des del cim del Serrellars (493 m) hi ha unes vista magnífiques, no vos enumere les muntanyes i pobles, feu-ho vosaltres mateixos en el vídeo que inclou unes tomes de les restes de la torre del Tossal del Moro i del que des d’allí també es pot veure. Ah, alguns punts de la costa apareixen amagats per la boira (terrera), també bonica. Nota els tres pinets que hi ha en el cim dels Serrellats es veuen des de Calp, quasi increïble.

De tornada tots aquestos insectes sobre la flor d’una estepa blanca, per les fulles blanques, em recordaren que l’hora de menjar s’acostava i que tenia que donar-me pressa.

Aplegat al pla dalt de la muntanya torne a repetir el camí de la mini caminata malla verda a partir de les cases de la Plana del Sobirà.

Passant de nou per davant de la Torreta de Canor, un altre testimoni del sistema de vigilància musulmà en l’antic terme del Castell de Calp.



Fins un altra. Bona Pasqua a tots!!!

Lleus, Pinos i l’Estret de Cardos.

Aquest diumenge la Regidoria de Normalització Lingüística de l’Ajuntament de Benissa i el Grup de Muntanya Margalló organitzaren una ruta per entre Lleus i Pinos, dos de les partides més meridionals del nostre terme. Als Lleus pareix que li dona el nom a la paraula àrab que vol dir ametlers, mostra de la primerenca ocupació d’aquesta. Mentre que de Pinos no és no es coneix l’origen i fa aparició en la història del poble molt més tard.

La caminata s’inicià en l’ermita dels Lleus. Després de passar per baix de l’autopista prenguérem un camí a la dreta per buscar una senda que, un poc més amunt, s’amagava entre els pins. A mitjan pujada una parada per observar el paisatge i saber un poc més de la construcció de la carretera de Pinos a Benissa gràcies a les explicacions del nostre guia Pere Cabrera. Una via que s’inicià de dalt cap a baix (tenien por de què no l’acabaren mai) en 1924, continuà de baix cap amunt i acabà d’enllaçar-se a principi dels trenta del segle passat. Si en voleu saber més podeu consultar el llibre de festes de l’any 1996.

Des d’ací, es podien veure les Coves de la Tia Isabel, un abric rocós on està dibuixada benissera més antiga l’”Eva Pinera”, una mostra de l’art rupestre llevantí. Més a dalt el tossal del Castell de la Solana amb el seu molló blanc.

A contrallum i entre l’eterna teranyina, que ens deixa sempre l’omnipresent humitat ambiental, ens acomiadarem del Penyal per un moment i continuarem per la senda buscant l’altra banda de la lloma que amaga Pinos de la mar.

A l’altre costat de la querena ens esperava la partida de Pinos. Una foto  bucòlica i típicament mediterrània el llogaret, amb l’ermita al mig, envoltat d’ametlers i oliveres i amb l’imponent serra de Bèrnia com a rerefons.

Seguint la marxa cap el sud, novament creuàrem la lloma i paràrem per esmorzar. Des d’allí es veia perfectament el Mascarat i les restes del Castellet de Calp.



I per l’altre costat Benissa, Teulada, el Montgó, la mar i …



Reprenguem la marxa seguint el zig-zag del camí, no és que cadascú baixara muntanya a la seua sense fer cas dels altres.



Un camí que no sé quina antiguitat tindrà, però que de veres em va recordar aquella de la Vall de Gallinera. Pel pas que havíem fet per l’ombria que donava a Pinos i pel sol empedrat ací.



Encara que allí no varem trobar cap forn de calç com aquest.

Uf, una parada per observar l’impressionant de l’Estret de Cardos, d’uns 200 metres d’altura, tallat sols amb la força de l’aigua i de les pedres que aquesta ha arrastrat al llarg dels mil·lennis.

La mateixa força que ha dut a aquesta Urginea maritima a créixer amb la ceba exposada en no poder penetrar dins els clavills de la roca.

Com que anàvem ben bé de temps els guies decidiren dur-nos a l’estret. Després de caminar per un barranc ple de pedres ens trobarem amb aquesta paret rocosa perfectament excavada i polida i que als peus tenia un clot d’enormes dimensions compost de cinques, mostra de la violència amb que la baixa l’aigua cada vegada que hi ha una bona tempesta.

Més endavant una altra paret. No continuàrem més avant. Allí en l’ombra que donen les altes parets es mesclen espècies tant de mitja muntanya (els fleixos de fulles grogues per la tardor), com de voramar (els verds baladres).
En el sol del barranc els estrats rocosos es disposen amb la mateixa inclinació que tenen els de la Solana, jo diria uns 45º, al cap i a la fi estem en una continuació d’aquella.

Una curta passada per la casa del Tros de Cardos, una de les tantes cases de la “por” (per allò del contraband) i a tornar, però no sense deixar passar una picaeta dels fruits d’un arbocer que creixia a la vora del camí. Estaven madurs, sort que no ens varem marejar molt.

L’ermita dels Lleus, del segle XIX com la de Pinos, és el punt d’inici i final de la ruta. Dedicada als Sants de la Pedra, San Abdó i Senén, els tradicionals patrons als que els llauradors valencians s’emparaven perquè guardaren les seues collites de les tempestes, res de San Isidro Labrador.

Un camp de roselles.

Les roselles (Papaver rhoeas), donen la benvinguda a la primavera escampant-se en un camp perdut a la vora del Camí de la Marjal a Dénia i mirant de cara al Sol (obvieu les escombreries).

Són igual de boniques de lluny que de prop.



I també per darrere amb els rajos solars travessant-los els pètals.

Recordar que, a banda de les propietats antitussives i narcòtiques dels pètals i cascalls, les fulles recol·lectades abans de florir la planta poden formar part de les vostres ensalades o bullits. Jo recorde haver-ne menjat de menut de la segona manera. Ara, amb tant de gos pixant i ... per ahí a veure qui s'atrevix a tirar-los mà.

El Passet, la Bassa i el castell de Benirrama

Este cap de setmana en una suma d'esforços Fundem i la Unió Cultural d'Amics de la Vall de Gallinera organitzaren una ruta per esta última vall. Abans de començar-la férem una visita als terrenys que Fundem gestiona a l'ombria de Benirrama (Vall de Gallinera) gràcies al treball i les aportacions dels socis (jo sóc dels segons) amb el fi de tornar un tros de l'ombria al seu clímax vegetal. La veritat és que no he posat cap foto perquè el millor és que, si vos interessa saber el que allí està fent-se, ho veieu amb els vostres ulls. De com s'han lliurat els antics bancals de "malesa", s'està augmentant la biodiversitat, accelerant el procés de restauració de la natura i evitant que perquè un arbre evite la mort tinga que créixer entre roques com esta carrasca.

Si voleu un mapa de la ruta podeu clicar ací. En esta pàgina web també podeu comprar el llibre "La Vall de Gallinera, per camins de moriscos i mallorquins", un d'eixos que s'ho val tenir a casa. Ah, esta és la ruta tres.

Tornats al poble, enfilarem l'escalonat camí del Passet de Benirrama, segurament heretat dels temps dels moriscos. No els vaig comptar, però de segur que esta és una de les millors preparacions per fer la ruta de la Juvees a la Vall de Laguar (la catedral del senderisme, segons diuen).

A la nostra esquerre, vigilant-nos, el castell de Benirrama o de la Gallinera que en tornar hauriem de vorejar.

Aplegats al peu del cingle i abans de buscar el pas o coll que ens duria a dalt de la muntanya, un moment de relax per admirar els colors del paissatge. Els arbres grocs són fleixos (Fraxinus ornus) i, encara que menys abundants, els rojos que són cornicabres (Pistacia terebrinthus). Els verds són pins, clar.

Dalt el relleu que ens esperava canviava prou, més arrodonit i sense tanta dificultat. La ruïna del fons, amb un fleix creixent en el seu interior, és el corral d'En Gosp.

Sobrepassat este, seguirem per una pista forestal envoltats ací i allà per rodals de pins sobreviscuts de la plaga incendaria i aplegàrem a la Bassa de Benirrama, que està en terme de la Vall d'Ebo. Esta llacuna ocupa una depressió del terreny on les argiles impermeables eviten que l'aigua es filtre al subsol mantenint sempre una làmina d'aigua, cosa rara en estos llocs i més encara dalt d'una muntanya. Esta era molt estimada per l'estimat Joan Pellicer i per això allí hi ha una placa en memòria seua.

El cas és que allí es cria la menta i, encara que la buscarem, no en trobarem cap mata. Segons pareix el millor moment més a l'estiu, una bona excusa per tornar-hi. En compensació tota ella estava envoltada d'estos menuts Sols (Bellis sylvestris).

Dinats, reférem el camí, però a l'altura del corral d'abans ens desviarem cap a la dreta seguint la senda que seguix en la distància la vora cingle. Just en el punt, baix la vigilància del cim de l'Almiserà, on un altre coll ens permetia baixar sense problemes poguerem gaudir d'unes bones vistes.

Com les (dalt) del castell de Benirrama o de la Gallinera amb un horitzò dominat pel Golf de València allargant-se cap a Castellò. Si vos fixeu, per dalt d'una de les muntanyes es veu una punteta del castell de Forna. I (baix) també del rosari de pobles que conformen la Vall de Gallinera i, fins i tot, el pas que abans haviem superat.

Just a mitjan baixada una altra parada per observar la Marjal de Pego-Oliva i al fons, a continuació de la punta de la Segària, Mallorca. Ací hauríem de dir novament allò de: "Veus allò que no es veu? Allò és Mallorca i la Serra de Tramuntana."



Bo, i per què no una altra foto del castell?

Este gal·ler o roure valencià creixent a la vora del camí (Quercus faginea)ens mostra la potencialitat del lloc i que el somni de Fundem no és una utopia. És possible, sols cal voluntat i temps.

Per acabar amb les fotos esta on el que pareix un arbre creixent per damunt d'un mur, no és una altra cosa que una immensa heura (Hedera helix) cobrint una de les cases de l'abandonada alqueria de Benimarsoc.



Un bon dia d'excursió,de xarreta i de risses amb els amics. Ah, i em vaig portat el llibre firmat pels autors. Tot un detall. Fins a la pròxima.

BON NADAL A TOTS!

Font de Paratella.

Per anar a la Font de Paratella, no vaig a descobrir Amèrica ara, sols cal seguir la carretera que va de Benissa a Sant Jaume o Benimarco i en passar sobre el túnel del trenet desviar-se cap a la dreta (ruta verda). Jo en canvi, havia de fer unes coses a dalt del Tros de Santa Anna, em vaig desviar pel camí del Quisi (ruta roja). Esta volta és més llarga, però també més tranquil·la i amb millors vistes que l'altra, segons el meu parer. Per enllaçar amb la ruta verda sols vaig haver de desviar-me a l'esquerre en aplegar a dalt del Tros dels Grumers i seguir recte fins la carretera de Sant Jaume. A la tornada vaig seguir la vella carretera de Benimarco, evitant així novament el trànsit.

El paisatge s'encarrega de recordar-nos que la tardor del nostre poble i de bona part de la de la Marina no ve donada pels grocs i ocres de roures, fleixos i aurons, sinó pels dels pàmpols dels ceps que omplin tot el la vista pot abastar.

Si mireu bé pels màrgens de terra trobareu una de les "perles" de la tardor-hivern, les violetes (Viola arborescens).

Després d'una bona baixada i pujada se'ns apareix la font baix l'ombra d'un bon xop (Populus nigra), la foto està presa d'un poc més avall. En realitat, per aplegar al canó d'on brolla l'aigua cal baixar uns escalons. Segons es diu esta font és molt cabalosa i de segur que per este motiu la partida ha estat habitada des de l'antiguitat. Al seu voltant han aparegut restes romanes, àrabs i és una de les poques partides del nostre terme que es menciona al llibre del Repartiment. Una nota, no sé si era perquè l'asil tenia alguna part en ací, però el ben cert és que quan encara estava en una de les cases "dels rics" del carrer Desemparats la dona encarregada de llavar la roba l'havia de dur a rentar ací. Imagineu-s'ho.

Un dels tants server (Sorbus domestica) que creixen a la vora del camí. Observeu la gradació de tonalitat de les fulles de dalt a baix. Bonic, no?

Ja de tornada, en plantar-me dalt del pont del trenet, em ve a la memòria el que es comenta a l'estudi sobre el Sinclinal de Benissa sobre este punt. A banda d'estar sobre la divisòria de les aigües que drenen al Barranc del Quisi o al Barranc de L'Horta, fixeu-se que un acaba a Calp i l'altre, a través del Gorgos, a Xàbia, sóm testimonis presencials de com un braç del primer, més jove i actiu, va capturant ("menjant-se") un braç del segon, més antic i que ha quedat estancat en una estructura geològica anterior a la formació del sinclinal. Per si faltava poc, en fer el túnel una bona part de les aigües que abans anaven al Nord ara ho fan al Sud. (l'última foto mira cap a l'altre costat)

No és que haguera rosada, com tots sabreu el blanc del camp ve donat pel ravanell (Diplotaxis euricoides).



En resum, una bona passejada.