Portixol de Bèrnia i tornada pel fort.

La volta que vaig fer la setmana passada no és casual, té a veure amb una novel·la que fa uns quants anys que vaig perfilant i que ja veurem si algun dia arribe a autopublicar. La cosa és que en un dels capítols l'acció passa per aquest punt de Bèrnia, el Portixol, i volia veure si calia retocar alguna cosa.

Hui no pose mapa perquè trobe que a Bèrnia és difícil no trobar la senda. La ruta comença en la revolta que hi ha abans de la Font de Bèrnia o de Cabanes. Primer puja prou recta i després la zigzaguejant fins que aplega a la zona de runar i, igual és que sóc jo el despistat, i sembla perdre's.

Al final vaig pujar fent esses i mentre em vaig trobar aquesta roca curiosa a la dreta.

 Quasi a dalt de tot, amb una bona pendent al darrere, ja es veu clarament com s'obri la muntanya.

 Què menuda que es veu Benissa des d'allí dalt!

 I, encara que a la foto no és veu ben clar (per la resolució del mòbil i per la boira que hi havia), sí que es veu Mallorca. amb la Serra de Tramuntana reflexant els rajos de Sol i, com no, Eivissa. Quasi m'agarra una cosa quan ho vaig veure. Estem a 900 metres sobre el nivell de la mar.

De l'altre costat la vista no és menys impressionant.

Des d'allí podem pujar/baixar del cim, però això queda per a un altre dia. Era temps de tornar, una última mirada enrere. La vegetació, a pesar de la solanera, és més abundant en este costat que en l'altre.

Després d'una molt millor senda en zig-zag, el meu amic Víctor ja m'havia avisat, de camí cap a la dreta. Hi ha un moment que sembla que anem per un carrer on recentment hagen tirat grava, anem per un runar. Una carrasca amb la formes perfectes.

I finalment, després d'haver hagut de pujar per unes roques com les cabres, el Fort de Bèrnia. No pose res d'ell perquè trobe que és de tots de sobra coneguda la seua història.

Si la pujada i baixada del Portixol feien respecte, la barrancada que hi ha en girar Bèrnia no és menys, una mala passa i.... Al fons Tàrbena.

 I fins ací un dia de senderisme. Que ja feia temps que no feia una volta de trellat. Fins la pròxima.

Brithys crini

Aquest cap de setmana vaig em vaig trobar amb disgust, no complet, el Pancratium foetidum mig pansit. Fins i tot l'agret (Oxalis pes-caprae) li pujava per dalt, quan ni hauria de veure's. No vaig dubtar a l'hora de pensar en un culpable, la Brithys crini. L'havia atacat una altra vegada al final de la temporada vegetativa, amb el bulb ben carregat d'energies. Però ara ho fa a l'inici, podent afectar-lo per a l'any vinent. Ara que igual em ve bé (per això deia "no complet"), ja que no para de multiplicar-se i si continua així hauré d'arrancar-ne uns quants.

La Brithys crini, (tot el que ve és de la Wiki) és una palometa nocturna que necessita del lliri de mar (Pancratium maritimum) per a què els seus estats larvaris es desenvolupen. Però tampoc li desagraden altres membres del gènere Pancratium o de la família de les Amaril·lidàcies, com l'Amaryllis belladonna que tinc al costat del primer (encara que sembla que no tant).

La palometa posa els ous en la fulla, en la que s'introduiran les larves que eixiran d'ells. En alguns casos poden aplegar a penetrar en el bulb, significant la mort de la planta. Quan ja tenen una mida suficient ixen i continuaran menjant des de l'exterior, fins que baixaran a terra per a pupar i fer la metamorfosi. Si bé la palometa sols es pot veure a l'estiu-tardor, les orugues es poden trobar tot l'any, menys en el mesos de més fred en els que hibernaran. Com que fins ahir no va entrar l'hivern, elles ben bé que se n'han aprofitat.

Podia haver-los tirat un poc d'insecticida o haver-les agafades una a una, però vaig decidir que la natura seguira el seu camí. El haja de ser serà.

Albirant Eivissa.

De segur que molts de vosaltres, quan camineu per les muntanyes de la Marina Alta, vos haureu preguntat alguna volta, si es veu la mar, un : "Es vorà (veurà) Eivissa?" Amb resposta afirmativa des de llocs com el Montgó, la Serra Gran de Pedreguer-Lliber, l'Almiserà, l'ermita de Calp, ...

(Igual no veieu res en la foto presa des del Montgó, però si canvieu la perspectiva sí que veureu una cosa allargada sobre la línia de la mar. Coses de la càmera)

Però, per què en uns llocs sí i altres no? És una qüestió que sempre m'ha fascinat.
Anem a aclarir-ho. En base a aquest article de la Wiki, la fórmula a emprar per calcular l'altura a partir de la qual l'albirarem en l'horitzó és la que hi ha en el mapa de baix (on hB= la nostra altura i hL= l'altura del punt de l'horitzó). El resultat de la mateixa ens indicarà la distància mínima per a què des d'un punt donat puguem observar-ne un altre en l'horitzó.

Per a fer els càlculs he pres com a referència un punt al mig de la nostra comarca i el pic més alt de cadascuna de les Pitiüses.

Els resultats els teniu en la taula següent:

Així, per veure el punt més alt d'Eivissa tan sols hauriem de pujar a un punt més alt de 50 m, però si el que volem veure és el perfil de l´illa que mira cap a nosaltres l'altura hauria de ser d'uns 200 m. Punt a partir del qual veuriem tot el que en Eivissa està per dalt d'eixa mateixa altura.
I Formentera? El cim es podria divisar a partir dels 400 metres i tot alló per dalt dels 100 metres d'alçada per dalt dels 550 m a la nostra comarca.
Per tant a eixa altura podriem veure el perfir d'Eivissa complet i una muntanya separada a la dreta.

I Mallorca, es veu? En l'excursió de la Bassa de Benirrama, vaig escoltar que sí. És cert?
En teoria el cim més proper a nosaltres es podria observar a partir dels 850 metres i tot alló per dalt dels 800 metres a partir dels 1050 ací. Amb eixes altures trobe, si no m'enganye, que la seua observació sols podria donar-se des de Bèrnia (que em corregisca algú si m'enganye). Però, segons el meu punt de vista, trobe que seria difícil fer-ho, ja que des de la nostra perspectiva es troba darrere de l'illa d'Eivissa i la seua ombra s'uniria a la de la primera. Tal vegada comparant fotos d'una i de les dos des del cim més alt de la costa comarcal podriem saber quina és quina.

Baladre, Nerium oleander

El baladre és un d'eixos "must-have" o imprescindibles del jardí a la nostra terra mediterrània. Habitant natural de rambles i barrancs capta amb les profundes arrels la poca humitat del terreny i aguanta com cap les avingudes d'aigua rebrotant sense cap problema.

Per aquest motiu se li va donar el nom llatí de Nerium, del déu grec del mar Nereus, per l'afinitat per les zones costaneres i humides. L'oleander li ve per la semblança amb les fulles de l'olivera. Encara que ací s'acaben les semblances, ja que tot ell es verinós, havent-se gastat com a raticida i tot.

 

Al jardí també és molt agraït, florint tot l'estiu sense parar per alegrar-nos la vista. En trobareu de variats colors i mides, de nans que creixeran en una maceta sense problemes als originals que poden aplegar als 3-4 metres d'alçada.Les flors donen un fruit dur en forma de baina allargada, plena de llavors emplomades.

En el meu cas va aplegar com un regal dins una gerra. Clar, va passar el que havia de passar. Va traure l'arrel pel forat de desaigüe i... la va partir en dos (no patiu que la vaig apegar i ara fa el seu paper en un altre lloc). Per substituir-la li vaig posar unes tosques rodant les arrels. 

Podria deixar-lo al seu aire, però com que es faria massa gran el pode tos els anys deixant-li sols unes guies. Els experts diuen que el temps de fer-ho és a l'estiu. Jo ho faig en primavera, així quan aplega l'estiu està com si res. A més, de tant en tant li talle les rames que creixen des de la base, per obligar-lo a fer-ho des de dalt, donat-li un port més arbori i deixant més llum a les plantes que estan per baix d'ell.

Quan ho feu observareu que en el centre dels troncs de baix forma un triangle, mentre que a dalt hi ha un hexàgon.

També n'hi han que tenen les fulles variegades. La maceta venia mesclada com podeu comprovar.Boniques no? La llàstima és que creixen cara al carrer. Bo, el vianants s'ho troben.