dimecres, 18 de desembre del 2013

Lleus, Pinos i l’Estret de Cardos.

Aquest diumenge la Regidoria de Normalització Lingüística de l’Ajuntament de Benissa i el Grup de Muntanya Margalló organitzaren una ruta per entre Lleus i Pinos, dos de les partides més meridionals del nostre terme. Als Lleus pareix que li dona el nom a la paraula àrab que vol dir ametlers, mostra de la primerenca ocupació d’aquesta. Mentre que de Pinos no és no es coneix l’origen i fa aparició en la història del poble molt més tard.

2013_12150000_mapa

La caminata s’inicià en l’ermita dels Lleus. Després de passar per baix de l’autopista prenguérem un camí a la dreta per buscar una senda que, un poc més amunt, s’amagava entre els pins. A mitjan pujada una parada per observar el paisatge i saber un poc més de la construcció de la carretera de Pinos a Benissa gràcies a les explicacions del nostre guia Pere Cabrera. Una via que s’inicià de dalt cap a baix (tenien por de què no l’acabaren mai) en 1924, continuà de baix cap amunt i acabà d’enllaçar-se a principi dels trenta del segle passat. Si en voleu saber més podeu consultar el llibre de festes de l’any 1996.
Des d’ací, es podien veure les Coves de la Tia Isabel, un abric rocós on està dibuixada benissera més antiga l’”Eva Pinera”, una mostra de l’art rupestre llevantí. Més a dalt el tossal del Castell de la Solana amb el seu molló blanc.

2013_12150001

A contrallum i entre l’eterna teranyina, que ens deixa sempre l’omnipresent humitat ambiental, ens acomiadarem del Penyal per un moment i continuarem per la senda buscant l’altra banda de la lloma que amaga Pinos de la mar.

2013_12150003

A l’altre costat de la querena ens esperava la partida de Pinos. Una foto  bucòlica i típicament mediterrània el llogaret, amb l’ermita al mig, envoltat d’ametlers i oliveres i amb l’imponent serra de Bèrnia com a rerefons.

2013_12150007

Seguint la marxa cap el sud, novament creuàrem la lloma i paràrem per esmorzar. Des d’allí es veia perfectament el Mascarat i les restes del Castellet de Calp.

2013_12150010

I per l’altre costat Benissa, Teulada, el Montgó, la mar i …

2013_12150017

Reprenguem la marxa seguint el zig-zag del camí, no és que cadascú baixara muntanya a la seua sense fer cas dels altres.

2013_12150015

Un camí que no sé quina antiguitat tindrà, però que de veres em va recordar aquella de la Vall de Gallinera. Pel pas que havíem fet per l’ombria que donava a Pinos i pel sol empedrat ací.

2013_12150019

Encara que allí no varem trobar cap forn de calç com aquest.

2013_12150018

Uf, una parada per observar l’impressionant de l’Estret de Cardos, d’uns 200 metres d’altura, tallat sols amb la força de l’aigua i de les pedres que aquesta ha arrastrat al llarg dels mil·lennis.

2013_12150020

La mateixa força que ha dut a aquesta Urginea maritima a créixer amb la ceba exposada en no poder penetrar dins els clavills de la roca.

2013_12150021

Com que anàvem ben bé de temps els guies decidiren dur-nos a l’estret. Després de caminar per un barranc ple de pedres ens trobarem amb aquesta paret rocosa perfectament excavada i polida i que als peus tenia un clot d’enormes dimensions compost de cinques, mostra de la violència amb que la baixa l’aigua cada vegada que hi ha una bona tempesta.

2013_12150026

Més endavant una altra paret. No continuàrem més avant. Allí en l’ombra que donen les altes parets es mesclen espècies tant de mitja muntanya (els fleixos de fulles grogues per la tardor), com de voramar (els verds baladres).
En el sol del barranc els estrats rocosos es disposen amb la mateixa inclinació que tenen els de la Solana, jo diria uns 45º, al cap i a la fi estem en una continuació d’aquella.

2013_12150031

Una curta passada per la casa del Tros de Cardos, una de les tantes cases de la “por” (per allò del contraband) i a tornar, però no sense deixar passar una picaeta dels fruits d’un arbocer que creixia a la vora del camí. Estaven madurs, sort que no ens varem marejar molt.

2013_12150034

L’ermita dels Lleus, del segle XIX com la de Pinos, és el punt d’inici i final de la ruta. Dedicada als Sants de la Pedra, San Abdó i Senén, els tradicionals patrons als que els llauradors valencians s’emparaven perquè guardaren les seues collites de les tempestes, res de San Isidro Labrador.

2013_12150035

7 comentaris:

Vicent Ibañez Mas ha dit...

M'ha agradat la teua entrada. L´Estret de Cardos, assignatura pendent. Rodamón, tindras que repetir la ruta acompanyant a aquest vellet.

garrotipadur ha dit...

Bona excursió i a mi m'encanten les zones de lleus i pinos.
La foto q tens del barranc amunt va una senda fins a dalt de l'estret...això sí amb molta pedra i punta...per ahí va passar la primera perimetral.
Salut company

Angel Benissa ha dit...

Hola, saps si estan els "Tracks" penjats algun lloc?, com he vist que posaves un mapa, i sembla de GPS. Gràcies.

Maria Dolores ha dit...

Aunque no sea muy de fiestas, te deseo una feliz navidad y que sea un buen año para todos, especialmente, para quien lo está pasando mal.
Un saludo.

Vicent L. ha dit...

Abans que se m'oblide: Bon Nadal per a tots! ¡Feliz Navidad para ti y los tuyos Maria Dolores!

Ara vaig per feina.
@Vicent - Tu sí que estàs fet un rodamón. No patisques que el camí és suau, quan vulgues tornem.

@Garrotipadur - m'imagine que seria la senda que pujava cap amunt i que estava senyalada a la vora del barranc amb una pileta de pedres.

@Àngel - la veritat és que és un talla i pega del cartell de l'ajuntament. Però no patisques, sense que servisca de precedent i per ser tu, te n'he buscat un,
aquest

garrotipadur ha dit...

Bon nadal a tots i a totes.
La senda puja per la zona de pedrisses i com el seu nom indica tela la senda q es van treure els del margalló....pujes fins a dalt de cardos i vé un encreuament i si agafes a esquerres ixes a l'antiga pedrera i si agafes a mà dreta vas per una preciosa pinada fins a l'ombria de bèrnia per la part de pinos.

Vicent L. ha dit...

Prenc nota. Ara falta que m'anime.