No sé si serà comú en altres parts del nostre país, però la veritat és que ací a la Marina Alta és prou comú trobar-se pedres sobre ceps i arbres. Unes tan minimalistes com la de la primera foto i altres de contundent mestria com a la segona. Totes eixides de la mà dels nostres llauradors sense saber que estaven avançant-se en anys i segles als corrents més modernistes o "modernosos", segons gustos, de l'art avantguardista actual.
L'explicació d'este fer per a mi no m'ha estat mai clara i sempre ha despertat preguntes sense contestació dins el meu cap. Podrien ser indicacions de fites? No, perquè igual estan a la vora de camins que enmig dels bancals. Seran senyals perquè no entraren els ramats dins els camps? Tampoc, per això sols cal senyalar amb calç les pedres que els envolten.O és que no tenen lloc on posar-les, com a les planures de la "meseta" castellana on sense problema et fan un muntó enorme de pedres enmig d'una parcel·la? Tampoc, perquè la veritat és que en el nostre paisatge sempre hi ha lloc per a un cantal en qualsevol dels màrgens de pedra, més o menys alts, que sostenen les terrasses amb les quals l'home ha dominat el relleu per tal de conrear-lo.
La solució, almenys l'explicació més coherent, me la va donar un entés del camp, el meu amic Jaume. Segons ell, açò es per forçar els arbres decaiguts a recobrar el seu vigor. Així, de senzill, sense res més. Pensant-ho un poc i provant de donar-li una explicació més científica, pense que en tenir la pedra al damunt les arrels noten una pressió cap avall, creuen que la planta va a soterrar-se lentament i açò els fa esforçar-se per eixir-se'n airosament estirant-se (creixent) cap a dalt. Siga com siga, funcionarà, perquè la gent no para d'"adornar" els arbres. Ara, que si algú té alguna altra explicació agrairia que l'exposara lliurement ací.
