Pel Passeig Litoral de Benissa.

No, no m'he enganyat, ja sé que l'ajuntament l'anomena "ecològic". Però que voleu que vos diga ... Si fora de de capital o "urbanita" m'ho tragaria, però a un de camp no li passa. Tots sabem que este distintiu queda molt bé de cara al públic, però davant d'un bon camí (qui sap quanta terra s'haurà remogut) cobert de grava (ara escampada damunt de tot els voltants del trajecte) i que al seu pas no sabem quanta flora autòctona haurà deixat enrere, no trobe que siga el més adequat. Algú dirà, si s'ha eliminat la flora al·lòctona, s'han gastat materials sostenibles i s'ha respectat el paisatge, no és això prou per ser ecològic? En la meua senzilla opinió no, motiu pel qual preferisc donar-li el cognom "litoral".

Bé, deixant les polèmiques enrere, el cas és que este diumenge, aprofitant que uns amics de fora volien anar-hi, n'he fet un xicotet resum per si algú encara no ha anat (podeu baixar-vos un fullet complet en esta adreça). Deixàrem el cotxe en l'Aula de la Mar i ens decidirem a fer primer el recorregut Nord. El que en un principi li pareix al foraster una costa continua, després es descobrix com un recull de xicotetes cales, abrics, tolls i penya-segats. Si no fora perquè ja he dit que estem ací, amb les vistes del Cap Blanc, de la Punta de Moraira i d'eixa mar de blaus variants, un podria pensar que acaba de desembarcar d'un creuer pel Mediterrani a qualsevol illa de per ahí.

Caminant entre pins castigats per la mar aplegarem a la Cala i platja de la Fustera, la més important de nostre poble.

Passada esta el camí continua serpentejant fins la Cala Pinets. Esta sí que és de pedra, pedra.

Ací acaba la senda i cal refer el camí. Si observeu a la foto, encara que no està molt clara, per baix de la barana del passeig hi ha un plegament dels estrats rocosos realment sorprenent.

Aplegats de nou a l'Aula de la Mar iniciàrem el tram Sud. Este és més auster, però també té el seu encant. Sobretot per la quantitat de fenoll marí ( Crithmum maritimum ) florit que hi havia per alli, algun dia parlarem d'ell. Una altra cosa que crida l'atenció d'este tram és esta pedrera, que segons el fullet es d'on s'extragueren les tosques presents a molts del edificis antics de Benissa. La pedra tosca o eolianita, per si algú encara no ho sap, és el resultat de la fossilització d'antigues dunes que es generaren (en este cas) al llarg de l'últim periode glaciar, quan la mar es va retirar més de 15 km. En la base de les Bassetes, segons pareix n'hi ha unes que encara són més antigues, en concret del periode interglacial càlid que precedí a la última glaciació. Ahí queda això.

Des d'ací es poden fer unes fotos boníssimes amb el Penyó de fons. A la foto els supervivents de la volta (exepte el fotògraf), i això que no és molt pesat, que en una horeta te'l fas tot!

I apleguem al final, al Port de les Bassetes, final de la senda i final del terme de Benissa. De nou una vista de la costa i de les barques que allí es trobaven. Segurament algú esperava la foto en l'altre sentit, però trobe que esta vista és més idil·lica que l'altra plena d'edificis rodejant la platja de la Fossa, encara que deguem bona part del nostre nivell de vida a coses com eixa. C'est la vie!

Faltà per completar la jornada una "tournee" per les altres cales del terme, però això un altre dia, que ja se'ns havia fet tard i era hora de dinar.

Lapiedra martinezii. Flor de l'estrela.

En esta zona costera de la mediterrània ibèrica creixen de forma natural varis gèneres de la família Amaryllidaceae, una de les meues preferides com haureu observat. El més comú, vistós i inclús conreat és el de les nadaletes (Narcissus sp.), seguint-lo en abundància un únic representant del gènere Pancratium, el lliri de mar (P. maritimum). Millor dit en vistositat, perquè l'abundància amb tot el desenvolupament urbanístic de la costa ha devallat molt. Però, darrere d'estos, encara en queda un altre modest i oblidat de tots, parle del narciset valencià (Lapiedra martinezii) o flor de l'estrela, com li diuen a Múrcia. Este és un gènere monotípic, o siga que sols té una espècie, que es distribuïx únicament pel Sud-Est de la Península Ibèria i el Nord del Marroc (Rif). Sent el seu nom un homenatge a la botànica gaditana Maria Josefa Lapiedra (senyora de Martínez). El cas és que ara, mitjans-finals de l'estiu, és el seu moment de florida. Mireu les floretes estrelades, no majors d'una moneda d'euro.

Creix normalment, passant desapercebut per a tots, en clavills de les roques i zones pedregoses. Podríem dir que es tracta d'un especialista d'ambients marginals o "extrems". Pot ser per esta especialització que ha pogut sobreviure fins aplegar als nostres dies. Sí, perquè segons pareix, encara que el especialistes no ho tenen clar del tot, estem davant d'una de les primeres proves evolutives d'esta família en la zona europea. Això vol dir, que molt abans dels lliris de mar i de les nadaletes, estes bulboses ja estaven florint ací a l'Est de la Mediterrània. Ningú diria que tan menut com és tindria un pedigrí d'eixe estil.

I clar, no podia jo de deixar de tenir-ne uns al jardí. Sí, ja sé que no està bé prendre plantes de la muntanya, però al cap i a la fi en les nostres terres és molt abundant i no trobe que faça cap mal. Així que en tinc de fulla gran (el de la flor) i de fulla menuda (els de baix). Com que a l'estiu estan en repòs, haureu d'esperar un poc, perquè estes isquen del tot i així veure-les i ... observar la línia blanc-verdosa recorre el centre de la fulla.

A les terres valencianes també es troben dos altres membres el Galanthus (en zones d'alta muntanya) i el Leucojum/Acis (més coster). Per cert, que si algú té assilvestrats algun dels segons, que m'ho diga si en té disponibles, que m'agradaria tenir-ne també.

Morrut roig.

Entre esta foto



i esta altra



no tan sols han passat 3 anys, sinò que també ho ha fet el bitxo de baix i bona part de la seua família.

És guapet, no? I fins i tot pareix simpàtic. No vos deixeu enganyar esteu davant del morrut roig (Rnynchophorus ferrugineus), en castellà "picudo rojo", una verdadera plaga mortal aplegada amb palmeres vingudes de l'Egipte, pas intermedi en el seu recorregut des de la seua zona d'origen al Sud-Est asiàtic.I ara dic jo, amb tant de viver que hi ha ací, quina falta feia dur-ne de tan lluny? Cap.

El seu cicle reproductiu s'inicia a març i s'allarga fins novembre en varies generacions. Però el que realment es menja i debilita la palmera fins a la mort no és este insecte, sinó l'oruga que el precedix en el seu desenvolupament. La cosa és que ha vingut per quedar-se i poc a poc està canviant el "skyline" arbori de les nostres terres. No vull pensar en la destrossa que podria aplegar a fer al palmerar d'Elx, segur que s'han posat els mitjans adients, o la crisi també els haurà afectat? Sí hi han tractaments preventius, però també és cert que hi ha moltes palmeres "salvatges", altres desateses pels seus propietaris per no poder pagar les despeses o per pròpia voluntat. El cas és que una darrere l'altra van caient, fins que en un futur sols quedaran les tractades i possiblement unes poques "naturals". Ja que si passa igual que en les campanyes de vacunació humanes, si esta és prou extensiva el fet que queden alguns individus sense ser-ho no és preocupant ja que la resta farà un efecte barrera que no possibilitarà la propagació de la infecció. Tornant al tema, que la feina de vegades em pot, també quedaran les Washintones que de moment pareix que es salven, encara que pareix que algunes també han sigut atacades, i com no el nostre margalló.

Tornant al meu cas, jo diria que estic en l'últim cas, sempre he dit que el meu jardí és de supervivència i que si alguna planta es posa impossible: adéu, fins sempre. Per això ho vaig deixar a la sort, i ha vingut així. Ara sols queda, no trobe que es recupere, tallar-la i veure que pose dalt de la base que quedarà. Gràcies per tot, a sigut un plaer!!

Ophiopogon jaburan.

L'any passat comentava que també hi han Liriope muscari blancs. Ehem!! Segons pareix açò és cert, però també ho és que el que jo em pensava tenir resulta que pertany a un gènere pròxim: Ophiopogon. Per diferenciar-los haurem d'observar les flors, ja que les fulles són molt semblants en els dos gèneres, les dels primer sempre seran verticals, mentre que les del segon pengen. Estes diferències vene segurament del seu aïllament geogràfic, que els ha fet evolucionar de forma diferent, Liriope es natural de l'Est Asiàtic (Xina, Japó i Vietnam) mentre que Ophiopogon ho és de Corea i Japó. Tot açò fa que alguns autors es referisquen a ells en conjunt com a Liriopogon.

El que esteu veient és, després de rebuscar prou, l'O. jaburan. La seua floració és més tardana que la de L. muscari i també més irregular. A la foto les flors no apareixen obertes, però açò es poc significatiu, ja que en mirar cap a baix i ser tan menudes el més important és l'efecte blanc conjunt.

Pot ser per tot el que he comentat abans el seu us principal siga com a planta de fulles, mentre que als Estats Units està gastant-se molt com a substitut de la gespa. És molt resistent, però també li agrada de tant en tant que l'abonen bé i canviar d'aires, que sinó va fent-se estantissa. I com a mostra la foto de dalt on es veu com creix de vigorosa una que vaig trasplantar a una gerra trencada que em vaig trobar, hi ha que aprofitar-ho tot.

Ah! La flor de baix es d'un Zephyranthes candida, un parent de les "bruixetes".

Tercer aniversari

En este tercer aniversari la col·laboradora principal d'este bloc m'ha demanat que ... Millor dit, m'ha amenaçat dient-me que si no eixia ja d'una, que no la buscara més. I realment, té tota la raó del món, perquè si en altres pàgines el més important és la paraula, en estes de natura una imatge és sempre millor que totes les descripcions possibles. Per tot això vos presente, per a que se li reconega tot el seu mèrit a la càmera, una Fuji Z20 (10 megapixels, zoom 3x i macro 8 cm). Pobra, ja s'ha endut algun bac i encara té ànims de fer fotos, espere que aguante prou. Perquè, què seria dels fotògrafs amateurs si no existira l'ajustament automàtic, el macro i el zoom? Segurament res!!

Este any, per si algú estava esperant-ho, no hi ha convit. Què no sabeu que estem en crisi i que l'estat de benestar està acabant-se? Però així i tot si algú té la il·lusió que se'n pague una a la salut del bloc.

Haureu notat que hi ha hagut alguns canvis en el format, he separat la part personal (dreta) de la general (esquerre) i també he afegit les fases de la lluna (de gran importància a la l'agricultura). No vos descric les passes per fer-ho amb esta plantilla, no vull marejar-vos.

Acabe recordar-vos, per si vos interessa el tot el que ix ací, que teniu múltiples formes d'estar al dia (mireu a la dreta) a través del canal que vos resulte més còmode: pel tradicional RSS, pel Facebook i, les novetats d'este any, a través del Twitter i per correu electrònic.