Pujada al cim de la Solana.

Si després de la citació en el llibre de festes de 1996 de l'existència d'un "castell" a La Solana un ja tenia ganes de pujar allí, este any amb l'article monogràfic dedicat al mateix ja era cosa d'anar-hi. Per fer-ho es poden triar dos vies d'atac al cim, on es troben les restes arqueològiques. La primera comença en els dipòsits de l'aigua del Collao i va pujant en altura seguint la querena de la muntanya (verd). La segona busca el camí del camp de tir, continua per la pista forestal i després per una xicoteta senda (blau). Fins i tot encara m'atreviria a dir que podria fer-se una ruta circular que les englobara, però això ja és cosa d'un altre dia.

Jo em vaig decidir per la segona, ja que el que volia, i trobe que ho vaig aconseguir, era aplegar el més ràpidament dalt encara que haguera d'enfrontar-me a una major inclinació en la pujada. Bé, havia dit camp de tir, pista forestal i senda. Però on comença la senda? Cap problema, en la pista trobareu unes escaletes d'obra que indiquen el seu inici. A partir d'ací sols haureu de seguir-la, es veu que està prou transitada i per tant el rastre no es perd, poseu atenció als mollons que indiquen canvis de direcció. Una nota, si en veieu algún desfet col·laboreu i monteu-lo de nou, jo ho vaig fer. Anant anant ja comencen a vore la base del nostre objectiu (el tossal de la dreta).

Allí s'advertix un canvi en la vegetació, ja que si fins ara havíem caminat entre una matollar de romers i argelagues, ara, a banda del pinar del si de les "Mamelles de la Solana", ens trobem dins una garriga, fonamentalment de coscoll (Quercus coccifera). Al fons l'obertura d'una coveta.

En este punt em trobe rodejat per un núvol de papallones (Pyronia bathseba) que ja no m'abandonarà fins la baixada.

En esta mateixa mateta en flor, segurament del gènere Thymus, també hi havien altres dos papallones no tan abundants com l'altra i més restringides a la zona pròxima al cim, la marró (Coenonympha dorus) i la blava (Plebajus argus).

Ja dalt del cim la vegetació és escassa però el paisatge en canvi és ...

El motiu pel qual es va fer este bastir el "castellet " en este punt queda ben clar després d'estar allí, motiu que compartiren ibers, musulmans i cristians de l'edat mitjana. I tants anys després encara queden murs i això que són de pedra sense morter.

A banda dels murs em paregueren curioses estes pedres en posició perpendicular i en contra de la disposició natural dels estrats rocosos, clarament varen ser col·locades allí a propòsit. Delimitarien un altre recinte baix del mur?



Una altra cosa curiosa, almenys per a mi, les intrusions fèrriques que es troben de tant en tant en la roca.



Un poc més avall, cap al Nord, hi ha un altre recinte.



Per a? Qui sap, però la veritat és que els murs estan ben fets (doble cara), no com els del castell on únicament s'han apilat les pedres, i fins i tot pareix tenir una xicoteta entrada.

De plantes en flor esta volta n'he posat poques perquè realment la cosa estava pobra. Si de cas vos deixe amb un caspinell poc habitual, que vaig trobar sols a partir del 600 m, el Sedum acre. A diferència dels caspinells (S. album) i raïms de pastor (S. sediforme) que es troben per tot el camí de pujada i fins i tot dins en nostre poble.

I després de fer prou l'"indio" per allí, segur que algú dels que haja llegit fins ací ho ha pensat, a baixar! I fent açò encara dos papallones més, la marrò (Satyris actaea) no volia deixar-se fotografiar (seria tímida?) i la blanca (mascle d' Hipparchia fidia) va posar i tot (que presumida!)

Amb la boca seca per la caminata, un recorda aquelles excursions a la muntanya de menut i de com la mare li deia que xuclar un ull de margalló era tan bo. Quants anys d'açò! Pensat i fet, a recuperar la infància, un gust un poc amarg a l'inici, però funciona! Fins ací un breu resum personal d'un dia al cim de la Solana, segur que s'han quedat coses per posar, però no era cosa d'allargar-ho tant. La setmana pròxima un repàs de la visita que vaig fer a la vila medieval d'Ifac a d'endemà.