Sedum telephium. En flor.

D'esta suculenta, hem vist primer els borrons hivernals que les seues flors. Però d'este any no passa. La cosa és que el seu període de floració sols dura unes setmanes i cal no entretenir-se. El resultat normal d'eixos borrons, al final de l'estiu-inici de la tardor, és esta

Si moltes voltes un no sap o recorda com aparegueren a casa algunes coses, en este cas no és així. Esta ens la va donar la nostra veïna Angelita, és la seua planta. Una vista més de prop de l'umbrel·la

Un punt de color en esta època de l'any prou sosa. Però el que de veritat li dona color és este altre



que conforme passa el temps va enfosquint-se



Si és l'"Autumn Joy" o no serà cosa d'un altre l'aclarir-ho. La veritat és que és una joia.

Ara l'aspècte tècnic, el Sedum telephium és una suculenta d'ampla distribució a l'Europa de més al Nord i Àsia (això no ho tinc clar). Segurament que per este motiu tinga eixe particular hàbit de creixement. Em referisc a que a l'hivern estiga en repòs (per protegir-se del fred) i a l'estiu en creixement actiu (per aprofitar el bon temps). Per açò últim heu de regar-les de tant en tant en esta època de l'any, no feu com amb les altres suculentes que hem vist fins ara. Van bé en maceta i en terra (ací la de l'ultima foto pot aplegar a mides respectables, uns 60 cm). Poden reproduir-se per divisió de la mata a l'hivern (observareu que té unes arrels engrossides que li servixen de reservori), a partir de les tiges (quan està en actiu) i també per llavors.

Pastisset

Què vos pareix?

Què no sembla un pastisset? Tan redó i menudet. Un mil fulles o un bombó de fresa, per exemple. Doncs no, com haureu imaginat ràpidament, que sabuts que sou! Es tracta d'una Zinnia elegans "nana". Una altra seqüela d'aquell viatge a Alacant de principis d'any. Jo anava buscant una Canna menuda, més atapeïda, no com les normals que apleguen al mig metre o més d'altura. La cosa és que m'he trobat amb unes flors menudes, això sí, però les plantes continuen igual de desgarbades. Què anem a fer!

De totes formes val la pena veure tots eixos "pastissets" de diferents colors.

Un dia a Cartagena.

Hui m'escape un poc de la temàtica del bloc.

Este dimarts, en vista del mal temps que anunciava per ací a La Marina Alta i amb ganes d'aprofitar el dia festiu, els amics decidirem d'anar a un lloc on trobar el Sol: Cartagena. Uns no havien anat mai, altres de menuts i jo em vaig passar nou mesos allí. Sí, un va fer la mili a la Marina, "com Déu mana", quan ja ningú volia fer-la. Què no ens ho conten!!

Trobe que el més conegut d'allí per a qualsevol és el Submarino Peral. Al que, per cert, han canviat de lloc. Ara pareix que lluïx més i tot. Perdoneu la foto però és que estava pentinant-me.

A més hi ha altres coses interessants, com per exemple les esplèndides muralles alçades per Carles III.

O la zona de l'Ajuntament vell i el monument als herois de Cavite i Cuba, també vora el port.

Pero sense dubte el que li ha donat la vida és el port. Una badia natural protegida per dos muntanyes. Millor dit, la protegien els canyons dels castells que estan dalt de les muntanyes. Una vista des del castell.

Això la va fer lloc ideal com a base de la Marina, l'Arsenal de Cartagena. La porta principal

i una altra vista des de els castell, són els edificis grocs de la dreta al fons.

Ara ja no hi ha tants soldats i la ciutat va canviant cap a un nou model. El turisme, tant el que coneixem nosaltres, el que busca els seus carrers principals amb bones tendes i les terraces del port. Com aquells, entre els que em trobaria jo, que busquen alguna cosa més cultural.

El màxim exponent és el Teatre Romà. Descobert fa vint anys i que ara ja es pot visitar.

Si hui la reconstrucció parcial ja impressiona, quina seria l'impressió que donaria a les persones d'aquella època una construcció tan magnificent?

Hi encara hi ha més coses, però això serà millor que ho descobriu vosaltres mateixos. Vos deixe l'enllaç de Turisme de Cartagena.

Begónia Ala d'angel

La begónia "Ala d'àngel" rep este nom per la similitud de les seues fulles a un ala. Estes són d'un verd fosc amb punts blanc-argentats i amb un envés rogenc. Es disposen en llargues tiges (són les cane begonias que diuen els americans).

Esta varietat sols florix una volta a l'any, o siga que si no la tractes bé res de res. També és veritat que el millor d'ella no són les flors, sinó les fulles; com en una gran part d'este gènere. Un detall de les flors vistes des de baix (una vista un poc irreal tant pel zoom de la càmera, com pel fet que normalment es miren de costat).

El cas és que esta és el primer any que ho fa. Ja que, un any perquè era menuda, l'altre es va gelar i l'altre per falta de llum, encara no havia florit mai. Però bé, sense dubte el millor la verdor. Ui, si fins i tot estes dos ja estan en posició, sols els falta l'angelet al mig.

I per si algú té algun dubte sobre les plantes que l'envolten. A l'esquerre una begònia de fulles dentades (també de floració única) i a la dreta un/-a ... (gràcies a la xarxa que ens ho aclarix quasi tot) Syngonium podophyllum, una enfiladissa d'interior.

Powered by Zoundry Raven

Sternbergia lutea, et al.

La Sternbergia lutea, encara que amplament distribuïda per la conca mediterrània, només pot trobar-se a la nostra comarca com a planta introduïda. Com en este cas. Però bé, el més important ara és que està en el seu moment, ja que és de floració tardorenca.

A estes bulboses els agrada molt el Sol. De dia s'obrin (com les de dalt) i de tardet van tancant-se (com les de baix). Per això hi ha que plantar-les sempre en llocs amb bon Sol.

Per cert, no vos penseu tot eixe verd que les rodeja és d'elles; són de la Gazania que cobreix tot eixe racó.

Ací un detall de les fulles, que comencen a créixer ara també. La ceba es manté en repòs tot l'estiu.

Ara tots juntets. Millor dit quasi tots, falta el caragol que s'ha menjat la flor del davall.

Passant als et al(lii), és aixi con s'anomenen als col·laboradors a les publicacions científiques, en esta època hi ha altres membres de la família Amaryllicaceae que també florixen ara. Trobe que ja els he posat abans. Un d'ells és l'Haemanthus coccineus, les fulles vindran més tard.

L'altre el Narcissus serotinus, la primera nadaleta (encara que poc aparent) a florir en les nostres terres. Són les flors blanques que ixen entre la frígola (Thymus vulgaris) i el Limonium.

Les de color rosa són de la Bignomia rosa que creix a la paret, dalt. Un altre dia parlarem d'ella, de moment una mostra.

Powered by Zoundry Raven