Els moros en les expressions populars.

Mai havia participat en el llibre de festes de Moros i Cristians de Benissa, però davant la petició de l’amiga i Capitana Cristiana del bàndol cristià de les festes Moros i Cristians de Benissa,  em vaig traure aquest article per al llibre de festes. No es diu res que tots sapiguem, però així i tot espere que vos agrade.

Font de la saviesa popular, en la nostra parla diària emprem paraules, expressions i refranys heretats dels nostres avantpassats, que usades en sentit literal o figurat ens serveixen per explicar situacions de la vida quotidiana. L’objecte d’aquest article són, a través d’un breu passeig per la nostra història, les que tenen relació amb els moros. 

Totes elles mostra del contacte, gens o molt amigable, de dues civilitzacions a les quals els tocà conviure des de l’edat mitjana dins el nostre país i a través de la Mediterrània. 

 El primer moro que tots hem conegut, sense saber ben bé que era això, però segurs de què no era res bo, ha sigut el moro Mussa. A qui no l’han esglaiat mai amb un: “si no et portes bé vindrà el moro Mussa i se t’endurà”? Quantes generacions de xiquets hauran callat o adormit esporuguits en escoltar el nom d’aquest personatge? Moltes, més de les que ens poden pensar.

Mussa ibn Mussa al-Qassawí, membre de la família d’origen visigot i convertida a l’Islam dels Banu Qasi, que des de feia temps governava la part central de l’Ebre, va ser primer valí de Tudela i Arnedo i, després, de Saragossa. El 856, estant en aquest càrrec, l'emir de Còrdova Muhàmmad I li demana a Mussa que comandara un exèrcit per saquejar la Marca Hispànica. Tal va ser la devastació que van sofrir Barcelona i Terrassa que, a banda d’ampliar la mesquita de Saragossa amb la part del botí que li havia tocat en el repartiment, el seu nom va quedar gravat per sempre en l’imaginari popular com a encarnació del mal. Tant que el dia de hui, més de mil cent anys després, encara és recordat el “moro Mussa” en les terres catalanes i en totes aquelles que foren repoblades pels originaris d’aquell territori, com és el nostre cas.

En aquesta colonització del Regne de València el rei Jaume I volia ocupar tot el país amb nouvinguts catalans, aragonesos i, en menor mesura, d’altres nacionalitats. Cosa que no va ser possible, permetent la subsistència de borses de població musulmana dins el regne. Les Muntanyes de València (El Comptat, Marina Alta i Baixa) en foren una. Però per tal que quedaren aïllats calia habitar la zona costanera amb cristians per tallar-los el pas a la mar i evitar les fugides a Granada o el nord d’Àfrica, ací l’origen de les viles cristianes de la Baronia de Calp.

Encara que eren comunitats separades, estaven, al cap i a la fi, obligades a conviure. Qui no li ha dit a un xiquet quan sembla que té set: “vols ma”? Paraula que en àrab significa aigua. Va haver-hi transvasament de paraules, és clar, i també, no sabem si pel contacte o pel fet que al cap i a la fi tots som mediterranis, costums. La cosa és que des de fora sempre s’ha dit que en aquesta zona els hòmens “són un poc moros”. És a dir, que els agrada el bon viure i ajudar poc en les tasques tradicionalment encarregades a les dones. Cosa que en els temps en els quals vivim va canviant, potser perquè l’altre sexe, cansat de bovades i proclamant un “o tots moros o tots cristians”, reclama un repartiment més equitatiu de les tasques casolanes i, per extensió, en la societat.

El fet de trobar-se en una zona costanera accidentada, amb molts amagatalls i amb un rerepaís ple de musulmans, que segons els contemporanis cristians estaven desitjosos de fugir o d’ajudar als pirates o corsaris (recordar que els primers actuaven per compte propi i els segons amb l’autorització dels dirigents del país d’origen, amb els quals repartiria els beneficis), condicionà una major susceptibilitat de sofrir atacs i saquejos.

No sabem des de quan, però segur que des de ben prompte s’organitzarien guaites que, atallant la costa o quedant-se en llocs fixes, avisarien a les poblacions de la baronia de la presència de naus sospitoses en l’horitzó.

De ben segur el primer avís vindria de l’alimara del cim d’Ifac, talaia natural a la qual s’enfilarien ajudant-se de cordes, com recorden els xiquets que corren cap al castell en l’inici de la representació del Miracle en les Festes de Moros i Cristians de Calp: “foc en Ifac, moros en la costa!” Expressió que ha quedat gravada a foc dins la nostra memòria i que es mostra del desassosseg amb la qual vivien els veïns de Benissa i voltants exposats a les incursions des de Barbaria, i que en sentit figurat s’ha estés a la presència o possibilitat d’arribada a algun lloc de persones no desitjades.

Al llarg del segle XVI es regulà des de les institucions del regne tot aquest sistema de guaita i al que anaren afegint-se torres de vigilància en llocs estratègics del litoral, algunes de les quals encara subsisteixen.

Era una actuació necessària, ja que si bé es cert que des de la conquesta del regne aquest no havia estat lliure d’actes de pirateria per part dels musulmans granadins i de les tropes castellanes i genoveses, una vegada unides dels dos principals corones de la península ibèrica, a partir del segle XVI el problema es desplaçar al nord d’Àfrica i es va fer més present a mesura que l’imperi Turc guanyava força en aquesta part del Mediterrani amb atacs més freqüents i virulents.

No era cosa de broma, l’atreviment dels pirates no tenia límits i més sabent el poc reforç militar d’aquestes terres. Un exemple serien els atacs que protagonitzaren els moros enviats per Barba-rossa en 1531 i 1535 (normalment aquests fets s’han assignat a Dragut en 1550). En el primer entraren en Benissa “mataren tres o quatre hòmens, e feren molt dany en dita vila”. En el segon, de sobra conegut, desembarcats en el Mascarat i pujant per Canelles, esperaren a què els hòmens hagueren eixit a treballar per atacar Benissa. Aprofitant una almàssera que fitava amb la muralla feren un forat en aquesta i penetraren en la vila iniciant el barreig. Avisat per les dones que quedaven en ella, mentre corrien a refugiar-se en l’església-fortalesa, els feu front el capellà Bernat Ivars armat amb espasa i escut i uns pocs veïns del poble. En l’enfrontament moriren Pere Crespo, Joan Jorro, Joan Piera i la mare de Francesc Bertomeu, a més de fer captiu a Jaume Jorro.

L’altre exemple serien les accions d’Arrais Morató que en el 23 de novembre de 1583, després de desembarcar, va prendre captius a tretze veïns de Benissa. Tingueren sort aquests, tres dies després, després de carregar-se la vila amb alguns censals (el que actualment serien préstecs) es pagà el rescat. Segurament encoratjat per aquesta acció tornà a provar sort tres anys després, amb no tan bona fortuna. Els poc veïns de guàrdia li plantaren cara i mataren a molts dels seus, inclòs un nebot, obligant-lo a buscar refugi i a negociar la llibertat dels captius que havia fet de camí a Benissa.

I és que no hem d’entendre totes aquestes accions com una intenció sols de fer mal, sinó com a operacions de comerç, en les que a partir de coses o persones s’havia de traure un rendiment. Cosa que queda clara en la incursió del 1583, en la que els moros esperaren uns dies, més o menys allunyats de la costa, segurs de què no aniria ningú a molestar-los, el pagament del rescat. Quan aquest no es produïa marxaven a Barbaria amb els captius, per esperar en presó durant anys el pagament que els tornaria a casa o, si finalment aquest no aplegava, ser venuts com a esclaus.

Motiu pel qual els veïns de Calp, que sofriren atacs terribles fins ben entrat el segle XVIII, es queixaven que ells havien de fer les seues feines amb l’arma al costat, mentre que els de Benissa llauraven els camps ben tranquils. Bo, el cert és que baixaven a ajudar-los quan feia falta però el primer colp l’havien de parar ells.

Per tot això no és estrany que encara es diga que “li té més por que a una fragata de moros”. Pel que implicava: la mort o l’esclavitud. Hui en dia sols s’usa en el sentit figurat de tindre por d’una persona o, en el cas dels malfaeners, al treball.

Fins ací unes quantes de les més significatives expressions relacionades amb els moros (perdoneu si n’ha quedat alguna per dir). Han passat uns quants segles des de la seua aparició i la nostra forma d’entendre la costa i el món ha canviat prou, però encara perviuen gravades en l’inconscient col·lectiu com a mostra dels patiments, i alguna alegria, que passaren els nostres avantpassats lluitant per a què nosaltres estiguem ací. Procurem no perdre-les en el procés uniformitzador de la societat de consum moderna.

Bones Festes!

Bibliografia:

• Banyuls i Perez, A. et al. Arquitectura i control del territori. La defensa del litoral de la Marina Alta al segle XVI. 1996.
• Cardona Ivars, Joan Josep. Diccionari Benisser. 2011.
• Fabregat, M. Benisa y su patrona la Puríssima Chiqueta. 1942.
• Montserrat Cervera, M. Benissa desde la conquista a la expulsión (1238-1608). 2005.
• Wikipedia.org

Pancratium maritimum. Lliri de mar.

Entre juny i agost si passegeu per les nostres platges observareu, si l’urbanisme voraç ho ha permés, que en els cordons dunars o els terrenys que queden darrere d’ells hi ha flocades de flors blanques. És el lliri de mar o Pancratium maritimum, Aquesta és una Amaril·lidàcia que es troba per totes les vores del Mediterrani i l’Atlàntic.

Normalment sols manté les fulles en hivern, però si té suficient humitat pot mantenir-les tot l’estiu. En el meu cas, quan era menuda les perdia, però ara que ja ha trobat la frescor de la terra no ho fa mai. La frescor, sí perquè aquesta bulbosa té el bulb profundament soterrat en el terreny i les arrels poden aplegar fins els 80 centímetres de profunditat. En alguns casos suficient per vorejar el nivell freàtic en les zones de costa.

Les flors no apareixen totes a la volta, sinó que van obrint-se unes darrere les altres. A més, tenen un perfum molt agradable, al contrari del seu germà Pancratium foetidum (el nom ja ho diu). Observeu com es semblen les flors que encara no s’han obert a les de Lapiedra martinezii, no poden obviar que són parents.

Una vegada pol·linitzades les flors es forma una càpsula globosa que al final de l’estiu lliurarà unes llavors angular, que si teniu ganes, podreu germinar pel mètode de flotació en aigua.

En el jardí no dona cap problema. És altament recomanable per a jardins de baix manteniment.

Evolució de la vegetació mediterrània a Benissa.

El contingut de l'article d'aquest any per al llibre de festes de Benissa s'allunya prou de les temàtiques dels últims anys, però en canvi és més proper a l'esperit del blog. Encara que alguna de les consideracions finals puguen xocar un poc en amant de la natura. Espere que vos agrade.

Evolució de la vegetació mediterrània a Benissa.

Quan mirem les muntanyes, tossals i plans que envolten el nostre poble podríem aplegar a pensar que la vegetació mediterrània que ens envolta sempre ha estat ahí igual, tant en composició com en distribució. Res més allunyat de la realitat. Les evidències científiques ens diuen que la geologia, el clima i, en els últims mil·lennis, l’home l’han modificada de dalt a baix varies vegades dins la nostra era, el Quaternari.

Alteracions que coneixem gràcies als estudis que s’han dut a terme en diverses coves de la comarca (Cendres, Ampla, Bolumini, Foradada i Tossal de la Roca) del pol·len dipositat espontàniament en el terra d’aquestes cavitats i dels carbons resultat de l’activitat humana prehistòrica, que una vegada analitzats i datats, donen com a resultat diagrames on es mostra clarament com les diferents espècies s’han alternat segons les condicions del medi des de l’última glaciació fins als nostres dies.

Però per conéixer l’origen de la flora típicament mediterrània haurem de remuntar-nos un poc més, al final de l’era Terciària, al punt on la dessecació temporal de la conca mediterrània (6,5 m.a.) portà a la regressió, i en alguns casos extinció, d’espècies vegetals típiques dels boscos tropicals i subtropicals que aquells moments creixien en les nostres terres i que ara sols podem trobar relictes en llocs com a la laurisilva de les Illes Canàries o en el Parc Natural de Los Alcornocales a Cadis, mentre la resta de la flora s’adaptava dins un procés de mediterranització (2,5 m.a.) a la sequera.

A partir del Quaternari el que condicionaria la cobertura arbòria o arbustiva i el tipus de taxons que la componien en cada moment, fins al Neolític, seria la dinàmica glacial-interglacial. Així, en els períodes freds, predominaven les gimnospermes, com els pins i les savines, i la vegetació xeroheliòfila. Mentre en els interglacials, normalment ho feien les angiospermes, com les típiques carrasques dels boscos mediterranis més càlids. 

Savinar, Ademús (València)

 Els estudis abans esmentats ens aporten dades a partir dels 17000 BP (abans del present, en anglés), quan ja s’havia abandonat el punt més àlgid de l’últim període glacial (19000 BP). En aquells moments, i fins a aproximadament els 10000 BP, moment en què es considera acabat aquest període fred, les condicions ambientals eren prou diferents de les actuals. Les temperatures eren uns 4-9 ºC menors i les precipitacions escasses. Estaríem parlant d’un clima que actualment hauríem de buscar en altures superiors als 1700 metres. Fins i tot, el medi físic també ho era, ja que la gran quantitat d’aigua acumulada en els gels del nord, va dur la línia de costa uns 15 kilòmetres mar endins i uns 120 metres per davall del nivell actual. La vegetació es caracteritzava per savines (Juniperus sp.) i arbustos punxosos de la família de les lleguminoses, en una disposició més o menys oberta de bosc-estepa i acompanyades per herbàcies heliòfiles. La pinassa (Pinus nigra) també estaria present formant bosquets. En llocs més humits i arrecerats, com barrancs i fons de valls, trobaríem carrasques/coscolls (Quercus ilex/coccifera) i puntualment roures de fulla menuda (Quercus faginea), teixos (Taxus baccata), aurons (Acer opalus), vesc (Viscum sp.), Prunus sp., brucs (Erica sp) i altres.

Cap al 14000 BP es produí una millora de les condicions tèrmiques i hídriques que afavoriren el predomini de la pinassa sobre les altres espècies vegetals, comportant una disminució dels espais oberts. Dins d’aquest període finiglacial, uns 1000 o 2000 anys després, la progressiva millora del clima provoca l’expansió dels roures de fulla menuda i l’aparició, per primera vegada, del pi blanc (Pinus halepensis) i de l’olivera borda (Olea europaea var. sylvestris) indicadors d’unes condicions més benignes.

Acabada l’última glaciació, encara que es mantingueren les temperatures fresques, s’inicià l’enlairament dels boscos de carrasques en el nostre territori, afavorits per l’augment de les precipitacions (600-1000 mm) i un millor repartiment d’aquestes al llarg de l’any. La pinassa disminuí fins a desaparéixer, al mateix temps que augmentava el pi blanc ocupant el seu lloc. En una disposició teòrica tindríem una resta del període anterior (pinassa, savines) a la part alta de les muntanyes i les carrasques-roures a les valls. El pi blanc quedaria reclòs a zones difícils del pis baix.

Bosc mixte de pinassa i carrasques, Serra de Llaberia (Tarragona)

 Tots aquests foren els boscos més o menys oberts pels quals caminaren els caçadors-recol·lectors que vagaven per les nostres terres. Però és a partir dels 6000 BP quan es produïx un canvi substancial en la història de l’home en el País Valencià que afectaria de manera progressiva i per a sempre la cobertura vegetal: el Neolític. Els primers agricultors i/o ramaders es trobaren un paisatge vegetal complex (el clímax del bosc mediterrani), que anaren modelant a partir d’eixe moment, i que es podria classificar en quatre nivells. En el primer tindríem boscos de carrasques i gèneres afins en sols profunds (valls i barrancs), en el segon una màquia formada per l’ullastre, coscoll i el llentiscle (Pistacia lentiscus) en sols pobres i assolellats, en el tercer una vegetació de ribera formada per tamarits (Tamarix sp.), salzes (Salix sp.) i fleixos (Fraxinus ornus) a la vora de les llacunes-marjals formades a vora mar o en aquells punts on hi haguera corrents d’aigua. En el quart, les relíquies de l’era glacial (teixos, savines, aurons,…) anirien progressivament acantonant-se buscant altures majors. Els pins blancs es mesclarien amb les carrasques i, més probablement, entre els membres del segon nivell.

A partir dels 6000-5000 BP el clima cada vegada s’assemblava més al que gaudim ara, amb unes temperatures que es mantingueren constants i unes pluges que disminuirien fent-se cada vegada més estacionals. En l’àmbit vegetal s’observa una disminució de les carrasques, coscolls i roures, però en canvi l’arbocer (Arbustus unedo) augmenta afavorit per l’aclariment del bosc. En conjunt puja el tipus dos abans comentat i el tres es manté constant. La presència abundant del romer i l’espígol ens parlen de zones més obertes. Però el fet més destacable és l’enlairament del pi blanc. A la vista d’aquests canvis, hi ha diverses hipòtesi que tracten d’explicar-los: unes diuen que una certa rotació en el cultiu dels camps  i de les activitats ramaderes permetien la regeneració de certes zones amb pi blanc, altres que la pèrdua de sols era tal que no permetria la regeneració del carrascar, que si la falta d’humitat condicionà la supervivència dels boscos primigenis enfront de pi blanc i en tots els casos recordar la presència del foc. Quina és la correcta? La millor resposta segurament serà un conjunt de totes.

Des de l’Edat del Bronze (4500 BP) el clima adopta les condicions actuals (més àrid i amb precipitacions prou estacionals) i l’acció antròpica s’incrementa. Fonamentalment ens trobaríem davant un matollar degradat de romers (Rosmarinus officinalis), estepes (Cistus sp.), brucs, espígols (Lavandula sp.) i matapolls (Daphne gnidium). El conjunt ullastre-llentiscle es va veure molt afectat, els pins disminuiren prou, les carrasques serien puntuals i la vegetació de ribera sembla desaparéixer. En resum, un bosc molt obert amb predomini dels arbusts.

Benimarraig, anys 60 i actualitat

Fins ací hem descrit els processos que afectaren la rodalia de les coves esmentades, que podríem extrapolar al terme de Benissa, i que probablement no afectaren per igual totes les parts de la nostra comarca, ja que la regressió de la capa vegetal amb tota seguretat va ser asincrònica. A aquesta explotació del medi anaren sumant-se les diferents cultures que han viscut ací (ibers, romans, àrabs) i a la que nosaltres els cristians hem contribuït amb més activitat ramadera, massives rompudes de terres des del segle XVIII que s’han perllongat a major o menor escala fins a l’inici del s. XX i el “boom” turístic que ha omplit de formigó bona part dels nostres camps. Tot junt ens ha deixat el paisatge vegetal natural degradat del qual gaudim ara.

Millor dit, fins a mitjans del segle passat. Sí, perquè des d’eixe punt, el canvi de cicle econòmic, ha comportat primer l’abandonament de terres de baixa rendibilitat i més tard d’una major qualitat, de sols més profunds, que amb permís dels incendis, ha permés l’aparició i consolidació dels boscos de pins. A més, aquest canvi que suposà el turisme, ens ha dut a la paradoxa d’un paisatge costaner on la successió d’innumerables propietats particulars, on cada propietari es preocupa del seu jardí, ha format una enorme pineda esguitada de cases blanques que contribuïx de manera insuperable a millor del nostre medi ambient i el potencial turístic de la nostra costa. De la mateixa manera que la successió de tossals abancalats fins al límit i encara conreats, ara ja integrats en el paisatge, també ho feien des de fa temps.

Les muntanyes i/o zones amb sols més pobres i degradats per l’activitat ramadera i el foc encara no han iniciat aquest procés, seran les següents, en una reforestació més lenta que va apuntant-se, curiosament de baix (camps abans cultivats) cap a dalt.

En aquest punt que ens trobem ara sols ens quedaria aprendre a gestionar un entorn, al qual no estem acostumats des de fa milers d’anys, d’una manera més activa amb tasques silvícoles dirigides a evitar la propagació dels incendis (tallafocs, punts d’aigua,…) i a augmentar la seua qualitat (aclarides, reintroducció d’espècies,…), perquè amb el pas del temps igual puguem tindre novament boscos complexos i d’elevada biodiversitat. Una de les millors herències que podríem deixar a les noves generacions.

Bones Festes a tots!

Franja costanera, anys 20 i actualitat

Bibliografia:

Joan Bernabeu Aubán, Lluis Molina Balaguer (eds.). La Cova de les Cendres, Museo Arqueológico de Alicante, 2009.

Ernestina Badal García, El paisatge vegetal de La Marina, a partir dels carbons prehistòrics, Aguaits 13-14, 1997.

Cacho, C., et al., El Tossal de la Roca (Vall d’Alcalà, Alicante). Reconstrucción paleoambiental y cultural de la tansición del tardiglaciar al holoceno inicial, Recerques del Museu d’Alcoi IV, 1995.

Calpe historia en fotos, Ajuntament de Calp, 1986.

Carlos Morla Juaristi, El paisaje vegetal ibérico durante el cuaternario, Monograf. Jard. Bot. Córdoba 11, 2003.

Gabriel García Atiénzar, La neolitización del territorio. El poblamiento neolítico en el área del mediterraneo español, Universidad de Alicante, 2007

José Sebastián Carrión García, et al., Paleoclimas e historia de la vegetación cuaternaria en España a Través del análisis polínico, Complutum 11, 2000.

Pieris i Ice Follies

De fa uns caps de setmana, la veritat és que els lios d'això de ser fester em retenen d'escriure tot el que m'agradaria, una palometa sobre la corona d'una nadaleta "Ice Follies". No sé quina de les dos m'agrada més. Les dos, per quin motiu escollir?

La palometa és membre de gènere Pieris, ara no sé si P. brassicae o P. rapae, no va obrir les ales. Bo, millor, perquè aquestes blanques són difícils de fotografiar, almenys per a un amateur com jo, ja que són molt nervioses i s'enfugen a la primera.

De l'"Ice Follies", que voleu que vos diga, ja el posaré l'any vinent. Una llàstima que els caragols i llimacs li rosegaren les fulles.