Esta ruta circular (PR-CV 35) la va organitzar fa unes setmanes l'Ajuntament de Xàbia amb el guiatge del Centre Excursionista de Xàbia. Va estar molt bé i per això, com sempre, vos faig un resum.
Partim del Santuari de la Mare de Déu del Àngels buscant els penya-segats que miren cap el Nord, primer entre la pineda i després entre el típic matollar de la Plana de Sant Antoni. En alguns llocs l'"entre" passa a ser més bé "dins", en haver de travessar l'estret passadís format per coscolls més alts que un home. Prompte s'acaba el pla i comença el descens en busca de la voramar, sempre seguint el perfil descendent del Barranc de la Cova Tallada, que fa una mossa en el penya-segats verticals que voregen La Plana per este costat.
Una cadena, convenientment clavada a la roca, ens ajudarà en el tram més complicat. Ja quasi baix del tot, enllacem amb la senda que ve de les Rotes (Dénia). Recordar que estem quasi sobre la fita dels termes i que la cova està en el de Xàbia. Girem a la dreta i, després d'unes cordes més a la roca apleguem a la destinació principal de la ruta, la Cova Tallada o Tallà (pels de la terreta). Amagada la seua obertura entre estes penyes.
La gran sala d'entrada és natural.
Però no ho és la part més impactant de la cova, la que va ser excavada per l'home. Sí, perquè estem davant una cantera tosca de la que es va extraure la pedra amb la que s'edificà l'església de Xàbia i altres edificis d'este poble i de Dénia. En les seues parets encara es veuen les marques de l'extracció i també les piques, que encara hui recullen l'aigua que cau gota a gota del sostre. La pedra la transportaven en barques, es clar.
Dins del tot a un li dona la impressió d'estar caminant de nit sobre l'arena del desert. Clar, la tosca, que no és res més que el resultat de la fossilització de dunes, en desfer-se va creant este miratge.
En eixir, vos recorda la foto a algun altre punt de la comarca? A la cova del Moraig, no?
Tornats a fora es temps per esmorzar i per prendre el bany, com no que sinó l'excursió es queda a mitges.
Ara prenem la senda que torna a Dénia, també amb alguns trams encordats, i que va pujant fins la Torre del Gerro o de l'Aiguadolç. Talaia de vigilància, que tenia la missió de donar avís de les incursions piràtiques del Nord d'Àfrica, construïda entre el 1553-54 i restaurada entre el 1981-82. El primer nom (el més comú) li ve per la forma particular que li dona el reforç inferior i el segon perquè esta situada just damunt d'una surgència d'aigua, l'Aiguadolç, visitada per naus enemigues.
Una vista del costat que mira a al Cap de Sant Antoni i de la que mira a la mar. A l'escut primer es veu (de dalt a baix) la creu, l'àguila bicèfala signe dels Àustries, l'escut del Regne de València, l'escut del duc de Maqueda (virrei del regne en aquells moments). En esta trobe que no, però en altres (com la dels Palmar a Dénia) baix de tot açò hi ha un epígraf emmarcat que diu: "Sub umbra alararum tuarum protegem" = a l'ombra de les teues ales em protegeixes.
Des d'ací la vista aplega a Dénia i, fins i tot els dies clars, a bona part del Golf de València.
Per l'altre costat hauria de veure's la torre del Cap de Sant Antoni, segurament situada per on ara ho és el far.
Des d'allí buscant els molins, travessem novament la Plana fins a l'altre costat.
El molins eren de vent per moldre el cereal, és clar. Encara que n'hi ha algun més antic, la majoria es construïren al llarg del segle XVII. Ara, mig "destartalats", han perdut totalment la seua funció originaria quedant sols com a custodis d'un dels millors miradors a la Vall de Xàbia. En mig del poble l'església de Sant Bertomeu feta amb la pedra de la cova que acabem de visitar. Quant d'esforç amb tants pocs mitjos!
D'ací al cotxe, que ja n'hi ha hagut prou.
