"Si
l'any passat ja va parlar d'elles!", dirà algú. Sí, però sols de refiló. Per això he pensat que seria una bona idea dedicar-los una entrada sencera. Au, anem! Les bajoques de careta es planten entre el final de la primavera i l´inici de l'estiu. A banda d'enrecordar-se'n de regar-les de tant en tant no tenen moltes més complicacions. Germinen ràpidament i prompte provaran d'enfilar-se, rigant cap a l'esquerra, a la primera cosa que troben, motiu pel qual cal tenir a punt unes canyes per tal d'ajudarles a fer xicoteta bardissa, que sobreviura fins la caiguda de les temperatures a la tardor.
En molts cassos les bajoques segueixen conservant la flor seca a la seua punta mentre van creixent. No sé si per pereoses o per fredolines. Què penseu vosaltres?
"I això de bajoca de careta d'on ve?", preguntarà algun altre. Molt senzill, un dels dos gèneres que es cultiven a la nostra terra (Vigna unguiculata, esquerre) és de llavors blanques amb un rodal negre just en el punt per on s'unien a la bajoca, el que li dona l'aspècte d'ull o cara. L'altra varietat és de llavors rogenques (Vigna sesquipedalis, dreta), però conserva el nom en parèixer-se tant les bajoques. Esta última és la que sembre jo. El cognom "sesquipedalis" fa referència a que les bajoques normalment són d'un peu i mig de llarg o, el que és el mateix, uns 45 cm.
El seu origen podria situar-se en el Sud-est asiàtic, havent passant en temps remots a l'Índia i d'allí a les cultures del Mediterrani, com per exemple els antics grecs. La resta de bajoques que coneixem (p.e. garrofó i fesols) no aplegarien ací fins el descobriment d'Amèrica. No dic res de com cuinar-les, segur que cadascú té la seua forma preferida: junt a l'arrós, bullides, amb trossets de pernil, ...
