Agermanats este divendres passat, per acabar amb una visita pendent, Vicent (el meu cosí), Jaume i Manolo (amics) i un servidor, prenem des de la Font de Bèrnia o de Cabanes la senda del Forat. La pendent i l'altura ens permet veure amb tot detall Berdiola (esquerre) i la famosa Casa del Cantal (dreta), recolzada sobre una enorme roca.
Hi ha moltes plantes que ens acompanyaran pel camí, però la més vistosa i abundant serà l'api de cavall (Smyrium olusatrum).
Aplega un moment en que caminem pegats a la base dels espadats de la muntanya. És ací on trobem els sesters, concavitats de la roca on els pastors refugiaven el ramat de les calors del migdia i on, segurament, passaven alguna nit.
Anant, anant apleguem a la vora de l'entrada del passadís, però abans un queda impressionat per l'heura (Hedera helix) que la vigila de prop. El seu tronc és enorme, quants anys tindrà?
Bo, ací tenim l'entrada del Forat, ara ànim i a la foscor. La mateixa que hi ha sobre el seu origen, que si és natural o no. Segons alguns sí que ho és, segons altres es va fer en temps del Fort. El cas és que Giovanni Battista Antonelli mentre planificava la construcció del Fort el 1561, en la segurament primera descripció de la muntanya, no fa cap referència a ell i tampoc apareix en el minuciós plànol que il·lustra les disputes entre els termes d'Altea i Benissa en 1776 per les seues fites. Segurament, pense jo, que ja estaria ahí de sempre, però per la dificultat en travessar-lo, sols el gastarien els pastors, mai se li ha donat la importància que té ara per a l'excursionisme.
Açò no és el més preocupant, sinó que és prou baixet i cal anar prou ajupit o a genollons (cadascú que trie). Un vídeo "in situ" del meu cosí del forat i més coses, no podeu perdre-se'l
Per això, en eixir per l'altre costat, que mira al Sud, i poder estirar les cames, a un li dóna la impressió que ha nascut de nou.
Què voleu que vos diga de les vistes? Altea, Benidorm, Alacant, Callosa d'En Sarrià, el Cap de Santa Pola, el Puig Campana, ... Una vista composta casolana.
I com no l'Aitana i els seus repetidors. La llàstima és que no es distingisquen bé a la foto.
Segurament que per este motiu este pardalet, un tord ala-roig (Turdus iliacus)?, no volia moure's extasiat pel paisatge. Cosa que aprofitarem tots per fer-li unes bones fotos.
En la pròxima entrega, dilluns, la segona part de l'excursió, la visita a l'Arc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada