Planter d'hivern.

Normalment sols faig planter a l'estiu per a les plantes de temporada, però este hivern no sé com m'he trobat "forçat" a fer una barbaritat de planters de "cebetes" diverses. Primer vaig començar amb unes llavors de Sparaxis sp. (davant) i d'un híbrid entre Tritonia crocata i T. deusta (darrere), que vaig comprar per internet.

Després vaig arreplegar unes quantes de Lapiedra martinezii, que no estan responent molt bé a la prova. Espere que al final en quede alguna.

Vaig continuar amb unes poques llavors del creuament entre el Cyrtanthus elatus roig i el rosa.

I per acabar-ho d'arreglar, que conste que estic molt agraït, la meua amiga Cris, des de Portugal, m'envià estes de Habranthus tubispathus,

Habranthus tubispathus var. roseus,



i Habranthus robustus (van un poc més endarrerides que les dels seus cosins)



I es queden per eixir les clívies, d'eixes que penja la flor, que m'han eixit este any i les llavors de Nerine sarniensis i Haemanthus coccineus que encara no han germinat. Tota una festa per a la casa. Feliç Any Nou!!!

Cyrtanthus mackenii roig.

Hi ha que vore, tan menudes i quina gràcia tenen per florir.




De Hong Kong va vindre esta primavera este C. mackenii de color roig.



Encara que realment és més d'un taronja-roig amb un toc rosat a l'interior.



Cris, en primavera ...

Per les altures de Benissa (II) - L'Arc

Continue el relat de l'excursioneta de l'altre dia. Com que segur que heu vist el vídeo de Vicent, ja tindreu una idea del que toca ara. Ahí va la meua versió.

Tornem a passar ajupits pel forat, i en eixir, tornem un poc cap enrere per la senda fins trobar el desviament cap a l'Arc, que es troba en el punt més oriental de la querena de Bèrnia. Tot el camí estarem ben "florejats" amb la companyia d'estes margarites (Bellis sylvestris).

En tota esta raconada de l'ombria s'observa una quantitat d'orquídies, que desgraciadament encara no han llançat les seues flors. Però del que sí podem gaudir és d'alguns teixos (Taxus baccata) magnífics. I entre ells el que més este, compareu la seua mida amb el de Laika, la gossa que ens acompanyava. Sabíeu que la Conselleria en 2006 en va censar 13 en tota la serra? Això suposa que almenys una tercera part estan en terme de Benissa, jo en vaig contar almenys 4 (naturals, que també n'hi ha de reforestació).

Baix d'ell esta herba escurçonera (Teucrium flavum). Segons Manolo, alumne avançat de Joan Pellicer i gran coneixedor d'espècies rupícoles i d'altres, abans a Pinos totes les casetes en tenien assilvestrades, per protegir-se, clar.

Ja tenim més prop el nostre objectiu, que a més de l'Arc, també té algunes formes rocoses dignes d'admirar com este dit o frare. La senda continua cap a la Pedrissa, però nosaltres en passar el runar torcerem cap a dalt.

Per trobar-nos amb açò. Un pont de pedra que forma un ull enorme, i que dins en té un altre més menut. I també una cova, que no se m'oblide.

A les seues vores hi ha una bona colònia de corona de rei (Saxifraga longifolia), un indicador de que ens trobem a una altura prou important.

A la dreta d'este, una concavitat enorme que segur va ser gastada com a sester per la seua grandària.

Des de dins de l'Arc, després de pujar amb l'ajuda d'una corda que allí hi ha, les vistes, afegides a la forta pendent, impressionen.



Després de tota esta majestuositat sols ens queda la tornada, amb la querena de Bèrnia vigilant la senda. Mirant-ho així, més que al costat de la mar, pareix que estiguem al Pirineu, Alps o a l'Himalaia. Tot sense eixir del terme de Benissa, de les seues altures, 700-900 m.

I per acabar un "collage" d'alguns altres arbres i plantes que creixen per allí, sobretot penjats a la roca, i que ens fan somniar en el que es podria convertir la serra. De dalt a baix i de dreta a esquerre: corner (Amelanchier ovalis), marfull (Viburnum tinus), carrasquera (Quercus ilex), bocer (Arbustus unedo), sabina (Juniperus phoenicea), galzeran (Ruscus aculeatus), auró (Acer opalus ssp. granatense). Somniar, perquè entre el càstic dels incendis que han portat al límit la regeneració natural i les cabres que per allí pasturen la cosa està prou crua.

Per les altures de Benissa (I) - El Forat

Agermanats este divendres passat, per acabar amb una visita pendent, Vicent (el meu cosí), Jaume i Manolo (amics) i un servidor, prenem des de la Font de Bèrnia o de Cabanes la senda del Forat. La pendent i l'altura ens permet veure amb tot detall Berdiola (esquerre) i la famosa Casa del Cantal (dreta), recolzada sobre una enorme roca.

Hi ha moltes plantes que ens acompanyaran pel camí, però la més vistosa i abundant serà l'api de cavall (Smyrium olusatrum).

Aplega un moment en que caminem pegats a la base dels espadats de la muntanya. És ací on trobem els sesters, concavitats de la roca on els pastors refugiaven el ramat de les calors del migdia i on, segurament, passaven alguna nit.

Anant, anant apleguem a la vora de l'entrada del passadís, però abans un queda impressionat per l'heura (Hedera helix) que la vigila de prop. El seu tronc és enorme, quants anys tindrà?

Bo, ací tenim l'entrada del Forat, ara ànim i a la foscor. La mateixa que hi ha sobre el seu origen, que si és natural o no. Segons alguns sí que ho és, segons altres es va fer en temps del Fort. El cas és que Giovanni Battista Antonelli mentre planificava la construcció del Fort el 1561, en la segurament primera descripció de la muntanya, no fa cap referència a ell i tampoc apareix en el minuciós plànol que il·lustra les disputes entre els termes d'Altea i Benissa en 1776 per les seues fites. Segurament, pense jo, que ja estaria ahí de sempre, però per la dificultat en travessar-lo, sols el gastarien els pastors, mai se li ha donat la importància que té ara per a l'excursionisme.

Açò no és el més preocupant, sinó que és prou baixet i cal anar prou ajupit o a genollons (cadascú que trie). Un vídeo "in situ" del meu cosí del forat i més coses, no podeu perdre-se'l

Per això, en eixir per l'altre costat, que mira al Sud, i poder estirar les cames, a un li dóna la impressió que ha nascut de nou.

Què voleu que vos diga de les vistes? Altea, Benidorm, Alacant, Callosa d'En Sarrià, el Cap de Santa Pola, el Puig Campana, ... Una vista composta casolana.

I com no l'Aitana i els seus repetidors. La llàstima és que no es distingisquen bé a la foto.

Segurament que per este motiu este pardalet, un tord ala-roig (Turdus iliacus)?, no volia moure's extasiat pel paisatge. Cosa que aprofitarem tots per fer-li unes bones fotos.

En la pròxima entrega, dilluns, la segona part de l'excursió, la visita a l'Arc.

Arisarum vulgare. Rapa.

Ara és el moment de la rapa (Arisarum vulgare) un dels pocs representants autòctons de la família de les Aràcies, de la qual el membre més conegut per la "forera" cala (Zantedeschia aethiopica). De creixeiment tardorenc-hivernal, sempre la trobareu buscant llocs ombriencs i/o humits formant rodals de fulles sempre verdes i, de vegades, tacades de blanc. Estes de baix, per exemple, estan totes arraconades a la soca d'un taronger.

En esta família les flors generalment estan obertes cap a dalt, però en este gènere la part superior està corbada cap a baix. Esta forma particular és la que ha donat lloc als altres noms que se li donen: "frailillos", cresolets. La part inferior esta ratllada de verd i blanc, mentre que la superior, la caputxa, és d'un verd marronós.

Que quan està a ple Sol passen a morat fort. Ni l'agret pot amb elles, més bé pareix que s'aprofiten de la seua ombra per créixer al seu gust i després llancen la flor (5 cm) per dalt d'ell.

Segur que si fora de fora i ens costara uns bons duros ens l'estimaríem més. Ja me les veig en patis, finestres i jardins i dient "mireu, mireu què vos pareix això que m'han regalat?".