De jardí a la Marina Alta, entre Dénia i Benissa.
Ací teniu la meua menuda aportació a la jardineria mediterrània de la casa i del jardí, amb consells de cultiu, èxits i fracassos. També trobareu ací una xicoteta finestra al jardí que la Natura ens regala tots els dies a les nostres muntanyes i camps.
Espere que vos agrade i, el que és més important, vos siga útil.
En l’escrit de febrer on parlava de la cal·la “Green Goddess” vaig fer una crida per veure si algú tenia l’altra varietat de Zantedeschia aethiopica de color rosat que completa la trilogia de colors, de moment. No va haver sort, però en canvi gràcies a les indicacions de Maria Dolores sí que em vaig poder fer amb ella a l’ebay. El rizoma va aplegar prompte i en bones condicions, amb l’inconvenient que en passar del fred del nord d’Europa a l’inici de la primavera en el sud segurament va pensar que venia el bon temps i va començar a brotar.
En esta situació sols quedaven dos opcions. La primera guardar-lo en un lloc sec i sense llum, esperant que detinguera el creixement i no gastara les forces acumulades fins la tardor vinent. O, la segona, plantar-lo i creuar els dits esperant que la calor no fera una ràpida aparició. Em vaig decidir per esta última, guardant-me un trosset d’arrel per si de cas la cosa no resultava. El que no m’esperava jo és que em sorprenguera a juny amb una xicoteta mostra del que pot aplegar a ser. Hauria de fer més cas als llibres que diuen que té una constitució forta.
Sols ha tret una fulla i mitja, la pujada de les temperatures li han cremat un poc les vores i la pluja de terra roja l’ha embrutada un poc. Però el rosat pàl·lid que s’assembla a la porcellana persisteix
i s’intensifica en el cor. No vull pensar quan les faça grans del tot a la primavera vinent, espere.
El cap de setmana passat la Regidoria de Normalització Lingüística de l’Ajuntament de Benissa va organitzar una excursió al Castell de l’Ocaive (Pedreguer) i allà que me’n vaig anar jo a fer una de les múltiples variants del PR-CV 53 (seguiu els punts rojos).
La ruta l’iniciàrem a mitjan pujada del calvari que porta a l’ermita de Sant Blai, passant per damunt de l’antic dipòsit d’aigua potable del poble i seguint per damunt de la séquia, tapada amb lloses de pedra, que conduïa el líquid element des de la Font de l’Ombreteta. L’objecte de l’excursió ja es pot albirar en la distància a 378 metres d'altura.
L’aigua de la font, que brolla de dins del casup del fons, s’ajudava d’un menut aqüeducte per creuar el barranquet.
Al costat d’esta hi ha un refugi natural, segurament emprat per molts pastors, anomenat Cova de les Miqueletes.
A partir d’ací, comença l’ascensió per la vora de la Muntanya Gran, com l’anomenen a Pedreguer. Una parada per a l’esmorzar. Des d’ací ja es veuen els dos murs de pedra del castell dalt de la penya.
A l’esquerre del camí hi ha una desviació cap un aljub baix d’un marge. No hi ha foto, que havia poc lloc i molta gent. Tampoc trobareu les acostumades fotos de fauna i flora, marxa no ho permetia. Però del que si volia deixar constància és de la planta de la foto de baix, la que està carregada de llavors. La pregunta general de la marxa va ser: quin és el seu nom? En aplegar a casa ho vaig aclarir. No vos penseu que un es sap el nom de tot, hauria de ser així, però no. Després de moltes excursions em cal documentar-me. Concretant, és una fenollera groga (Thapsia villosa).
El castell de l’Ocaive o Olocaive (que vol dir roca o niu d’àguila) és de l’època dels moros (encara que reformat pels cristians). Constaria d’una torre a la part més alta amb un aljub al costat, un altre més avall i tot envoltat per un mur que conformaria l’albacar.
Es situava en un punt estratègic des del qual controlava la via que anava des de Dénia cap a les mutanyes de l’interior i que era pràcticament inexpugnable pel tallat de més de cent metres a la part que mira al nord i la forta pendent cap el sud.
Un xicotet i poc acabat vídeo del que es veu des d’allí.
La tornada la ferem travessant la muntanya per acabar a l’altre costat de l’ermita des d’on havíem eixit. Entremig un munt de cases de camp en runes, els estrets bancals que els donaren de menjar escalonat el paisatge
i el pouets que els sortien d’aigua.
Baixant es podia distingir Eivissa. No vos pose la foto, que després no es veu res i pareix que m’ho invente, haureu d’imaginar-vos-ho. En el seu lloc, una del barranc estretint-se abans de d’obrir-se de sobte just damunt de Pedreguer.
Finalment tancàrem el cercle a l’ermita de Sant Blai, originàriament de Sant Crist del Calvari, que té els seus orígens a mitjans del segle XVIII. No puc acabar sense dir el que he tingut dins el cap des de l’inici de l’excursió: Sant Blai gloriós, lleva’ns la tos!
Tots els anys per estes dates el roser blanc s’ompli de flors.
No és cosa d’encantar-se que sols florix una volta a l’any. Mentira, a la tardor pot ser que li trobeu unes poques flors. Però res com ara.
Este va vindre de la caseta de la meua iaia a Benimarraig (Benissa), on després de molts anys creixia formant un parral. Ací, no té tant de lloc i he d’anar tallant-li les “ales”. Una llàstima, però així i tot complix. Imagineu-se-lo al seua aire.
Vos deixe amb un primer pla d’este fullades roses blanques.
D’esquena a una paret que la protegix del sol, esta és la begònia més lluïdora de les poques que hi ha a casa (si algú pot aclarir-me la varietat li estaré molt agraït). De segur que ajuda el fet d’estar plantada en terra i la capacitat “natural” per recuperar-se de gelades i pedregades. Este any, com que no han succeït res d’açò, està…
Si veieu alguna cosa fora de lloc a la foto de dalt no feu cas. El jardí està en transició de l’hivern-primavera a l’estiu, hi ha molta feina a fer i poques mans per a tot el que hi ha que fer.
