Sedum telephium, canvi de maceta.

A totes les plantes els ve bé un canvi de maceta, però a algunes més que a altres. Es dona el cas en el que per molt gran que la poseu la planta no creixerà més i damunt es veurà ridícula de tan menuda com pareixerà.

No és aquest el cas del Sedum telephium. Si fa uns anys tan sols feia dos miserables floretes, després de posar-lo en una bona maceta, en la que ja havia provat altres plantes sense pena ni glòria, ho ha fet espectacularment. Primer amb tons blanquinosos per passar del rosat al roig fosc, quasi rovellat al final diria jo.

I el que és més important, donant una nota de verdor tot l'estiu amb un mínim consum d'aigua. Recordeu, a més, que a l'hivern es troba en repòs.

No em direu que, mirant-lo pel costat que vulgueu, no sembla que esteu contemplant una mena de castell de focs d'artifici, amb boles de color roig succeint-se una darrere l'altra.

Zephyranthes candida.

Una entrega un poc endarrerida.
Les primeres pluges del final de l'estiu desperten al Zephyrantes candida i el duen a florir tota la primera part de la tardor.
A diferència del Z. grandiflora les fulles són redones, paren més carnoses i es mantindran tot l'any a la vista. Això sí, amb un poc d'ajuda a l'estiu. No li agrada molt quedar-se sec. Si aneu a trasplantar-lo eviteu açò ho perdreu un any de floració.

Es natural de Sud-amèrica, podent-se trobar per tota la vora de les platges de la desembocadura del Rio de la Plata. Fins al punt, que la llegenda diu que el nom d'aquest li ve donat per algun explorador espanyol que en veure tota aquella explosió de flors blanques en les maresmes de l'estuari, li va donar el nom de "riu de la plata", que més tard inspiraria el d'Argentina, a la terra de més al darrere d'eixes platges argentades.

Boira sobre Bèrnia.

Cada vegada que baixe per la carretera cap a Calp i veig Bèrnia coberta de núvols em venen al cap les paraules de Gabriel Miro en "Años y leguas" sobre aquesta muntanya nostra. Per si no l'heu llegida, vos la recomane. En ella, amb la particular prosa florida que el caracteritza, la compara encertadament amb una nau bolcada amb la quilla destrossada cap el cel i amb els núvols, que podríem comparar a ones de la tempesta, pujant per una banda d'ella i caient després per l'altre desfilant-se poc a poc.

Que no s'enfade ningun purista, la interpretació és lliure.

Tornant a la terra, en realitat estem davant un fenomen,  prou comú en aquestes serres costaneres (en el Penyal d'Ifac també passa sovint), pel qual els vents càlids i humits són obligats a ascendir les vessants dels obstacles orogràfics trobant-se de sobte amb temperatures més baixes. El que fa que condensen en núvols o boires, que es desfaran lentament en superar la muntanya i passar a l'altre costat.

En tot aquest camí aportaran una humitat extra a tota la vegetació que allí creix, de vegades més important que la pluja pròpiament dita. un fenomen similar al de la pluja horitzontal que es produeix a Les Canàries.

Si voleu una informació més ampliada podeu consultar aquesta entrada del bloc d'ABAI.

Tal vegada seria interessant, en un futur, plantejar-se el recollir aquesta per ajudar a possibles repoblacions de la muntanya.

Cymbalophora pudica.

Passava aquest migdia per un dels carrerons del nostre poble pensant en les pròximes entregues del blog i, de sobte, m'he vist esta palometa en una paret. La veritat és que no he pogut resistir-me de fer-li una foto. Estava esperant la nit. Bonica veritat?

El identificar-la no ha sigut tan fàcil, però al final ho he aconseguit. Es tracta d'una palometa nocturna de nom científic Cymbalophora pudica, que popularment en alguns llocs s'anomena "gitaneta" o palometa "tigre". Prou comuna en l'Europa meridional i el nord-est d'Àfrica, la podreu observar entre el final d'estiu i la tardor. La resta de l'any el passa com a oruga, alimentant-se d'algunes gramínies o de llicsons, o en forma de crisàlide.

Afanyeu-se a buscar-la que encara esteu a temps. No patiu si la vista vos falla, mesura quasi cinc centímetres, no fallareu a veure-la de lluny.