De jardí a la Marina Alta, entre Dénia i Benissa.
Ací teniu la meua menuda aportació a la jardineria mediterrània de la casa i del jardí, amb consells de cultiu, èxits i fracassos. També trobareu ací una xicoteta finestra al jardí que la Natura ens regala tots els dies a les nostres muntanyes i camps.
Espere que vos agrade i, el que és més important, vos siga útil.
Si passeu per algun camí o si esteu en el bancal i mireu per les vores segurament vos trobareu amb els evos. Esta paraula engloba dins, el nostre entorn, una variada nòmina de plantes lleguminoses que s'han gastat des de temps immemorial com a farratge. No busqueu eixa paraula en el diccionari, no el trobareu. El "correcte" és edro (ací a València) o erb (a Catalunya), en castellà "yero" o "yevro", tots ells derivats del llatí ĕrvu.
Encara que les flors són paregudes, és la part característica de la família junt a les faves, pertanyen a gèneres diferents: Lathyrus (dalt) i Vicia (davall). El primer es reconeix per les seues fulles lineals i agudes, semblants a les de les gramínies, mentre que el segon les té dividides en folíols.
Però estes que ens veiem ací i allà són silvestres. Ho hauran sigut sempre? Segurament si i no. M'explique, en la meua modesta opinió, algunes ho foren i després s'aprofitaren al llarg dels segles per a fer farratge estenent el seu cultiu més enllà del la seua zona de distribució natural. Amb el pas del temps algunes d'elles escaparen dels cultius i, acabats estos pels canvis de cicle econòmic, quedaren com a mostra d'un temps passat.
Estos últims, de flors tan menudes que la càmera no les pot captar, em creixen pel mig de la gespa. Podria arrancar-los fàcilment i en canvi procure tallar-los a la mateixa altura que la gespa fins que s'assequen. Motiu? Els nòduls que tenen a les arrels, on per acció d'unes bactèries simbiòtiques, van acumulant nitrogen. En assecar-se estes quedarà a disposició de les altres plantes que allí cresquen, en este cas la gespa. Podeu veure com a exemple un altre membre de la família en este missatge del bloc Jardineria Natural.
Encara que l'Ajuntament de Calp recomana una ruta més idíl·lica jo vaig fer la meua i vaig anar amb el cotxe fins l'entrada del camí (punts rojos).
El Castell/-et de Calp o del Mascarat es troba en la serra de Toix, quasi en el punt on el Barranc Salat o del Mascarat la separa de Bèrnia. És un lloc privilegiat per la seua altura (256 m) i, sobretot, per la seua situació des d'on es poden controlar les badies d'Altea i Calp, el camí que portava a Altea pel coll que es troba als seus peus i el pas pel Barranc Salat o del Mascarat.
Si bé hi ha indicis d'ocupació de l'Edat del Bronze i Ibèrica, el que observem ara són les restes de l'antiga fortificació (hisin) musulmana dels segles XII-XIII, que en el seu moment seria prou important per convertir-se en el cap del territori que engloba Calp, Benissa, Teulada i Senija, gràcies a la comunicació entre diferents punts de vigilància disseminats per este territori (Solana, Canor, ...). Encara que una vegada allí, si voleu que vos diga la veritat, pareix que més que fortalesa pareix més un simple lloc d'observació.
Amb el temps, ja més normalitzada la situació i amb l'engrandiment d'estos nuclis de població va anar quedant en l'oblit. L'abandonament afegit a este ha fet ara sols ens quede la base d'uns llenços de la muralla (foto de dalt i la composta de més avall) i la paret amb espitlleres que hui es pot observar (4,75 metres d'alt, 4,50 de longitud i 0,73 de gruix). En realitat estos forats no són el que pareixen, sinó més bé són les marques del mode en que es va con
I segurament també les restes d'este mur perpendicular a ella, tot entre espartars (Stipa tenacissima)
Abans de modificar este article senyalava, cosa que pareix a dia de hui incorrecta, després de vàries dècades de polèmica, que a causa de les incursions piràtiques del s. XVI els tres pobles de la Baronia (Senija ja feia temps que havia sigut segregada) sol·licitaren de la Generalitat hòmens i armes per a la torre de defensa que estos es comprometien a construir en este lloc. El 1597 els diputats del Regne accedien a la petició i segons pareix l'any següent la torre estava totalment bastida, aprofitant els materials de l'antic castell. Ara sembla més clar que esta estaria situada on ara es troba la Urbanització Mascarat, amb registres de la seua presència fins finals del s. XIX. Aleshores, també hauria de rebutjar el comentari sobre la seua destrucció per un atac de l'armada anglo-holandesa dins la Guerra de Successió, segurament entre el 1703-04. Degué ser el 6 de setembre de 1703, com a represalia per no haver deixat els veïns armats de Calp a l'armada desembarcar per prendre aigua? Recordem que encara que a partir del desembarcament de Basset a Altea (1705) la comarca es tornà totalment austracista, fins aquell moment es mantenia oficialment com a borbònica, encara que l'esperit "maulet" ja corria per estes terres. Segurament sols es referiria a les situades a prop de Calp.
També tenia dos aljubs, un sobre la plana inclinada cap el Mascarat i l'altre a la pujada d'entrada. Siga com siga, de camí cap el primer, desgraciadament, ens trobem amb una clara intrusió de flora al·lòctona, en este cas Aloe vera. A banda d'això tot eixe costat estava dominat per estes malveres (Lavatera marítima).
i estes plantes punxoses (s'agraïx la identificació).
L'entrada de l'aljub amb la seua figuera, mireu el vídeo per a més detalls.
I una vista de conjunt, fins i tot un pot imaginar-se el recorregut de l'aigua entre les pedres baixant cap a ell.
Acabada la "tournee" s'enfila el pas que hi ha en el tall de la muntanya
a un costat i altre encara queda un poc de les muralles que el vigilaven, ja que sols per este punt la plana era accessible (foto menuda - dreta, foto gran - esquerra).
Què vos pareix esta planta? Vos resulta familiar? Clar, perquè es tracta d'una clavellinera "salvatge" (Dianthus sp.). Açò ens recorda que tot el que tenim a les nostres cases i jardins han tingut un origen "natural".
El final i inici de l'excursió és poc agradable per la desgraciada alteració humana del medi, tant a nivell físic com vegetal. Mirant este marge no puc evitar pensar en les històries que em conta mon pare de com es va construir la urbanització Maryvilla. Sobre com en acabar el xalets colgaven tot el que allí havia, carretilles incloses. Segur que rascant un poc n'ix una.
Un altre vídeo per acabar amb el castell i unes preses, a l'estil Nat. Geographic, de l'aljub.
Fa dos dies anava jo per un camí entre bancals abandonats i, de sobte, vaig veure unes coses roges en la querena d'un d'ells, allí entre el fenàs (Brachipodium sp.). El que va passar a continuació ja ho podeu imaginar.
La meravella que estava allí esperant, que la polinitzaren i no a que algú com jo anara a admirar-la, era esta Barlia robertiana o "mosques grosses" (cosa que vaig aclarir després). Segurament l'orquidea més gran que podem trobar en les nostres terres i, per sort per nosaltres, restringida dins el País Valencià a les zones costaneres de les dos Marines i a la Vall d'Albaida.
Floreix entre febrer i maig. Obriu bé els ulls per si en veieu alguna en fenassars de bancals abandonats o en vores de camins.
No vos penseu que les fotos són cosa del "macro" de la càmera, calculeu la seua altura comparant amb la mà. Normalment esta es troba entre els 25-60 cm.
El fet que este missatge estiga escrit en passat no és casual, la cosa és que uns dies després vaig tornar a passar i em vaig veure que les flors se les havien menjades unes cabres. Què anem a fer, és la llei de la supervivència!
