Les festes, les quintes i la revolució digital.

No sé que vos pareixerà l'article que he escrit aquest any per al llibre de festes, però estava obligat a escriure alguna, no anava a deixar al meu amic Jaume sense article per al seu llibre de festes. Parlant de festes, ara comence jo de fester per a l'any vinent, o siga que si veieu que els escrits en el bloc fan fent-se més espaiats tingueu paciència, encara que pot ser que algú respire descasat. Vos deixe amb l'article:

Si a primera vista, superficialment, les festes s’han mantingut sols amb lleugeres variacions per adaptar-se a les noves mentalitats i cicles econòmics al llarg de les últimes dècades, en el que les envolta és on aquesta nova era digital ha donat els canvis més substancials, que van més enllà del fet de disparar els castells amb ordinador en lloc de amb metxa o de l’organització de les processons valent-se de “walkies”. Una variació inapreciable per a molts, però que està alterant la forma de relacionar-se els amics i les quintes i que igual en un futur canviarà el mode d’entendre i gaudir de la festa.

Potser que aquesta particular revolució ja siga evident per a alguns benissers, però sobretot ho és per a tots aquells pertanyents a l’anomenada “Generació X”, la meua, que aproximadament engloba els nascuts entre finals dels 60 i principis dels 80 del segle passat. La dels que s’ho trobaren tot fet: la transició del món rural a l’economia de serveis (passant per una testimonial industrialització) i la de la dictadura a la democràcia actual. L’última que ha jugat fins a ben major amb joguets, ara clàssics, com els “clicks” de Playmobil, les nines, els jocs de taula (parxís, Monopoli, escacs,...) i que ha fet tot allò que els carrers i bancals del voltant del poble li han deixat.

De segur que el primer contacte amb la “virtualitat” d’una pantalla per a la majoria de nosaltres va ser la d’una màquina recreativa de marcians o de “comecocos” en algun bar o fira, encara els més afortunats ho farien a sa casa o a la d’algun amic gràcies a les consoles Atari o Spectrum. Després ja vindrien les “maquinetes” aquelles, precursores de les actuals Nintendo 3DS o PSP, que ens embruixaren a tots i ens farien perdre moltes hores davant d’elles preparant-nos per veure més enllà del món real, mai aplegant a eclipsar la forma de jugar com s’havia entés fins aquell moment. No va ser fins a l’aplegada dels primers ordinadors personals, aquells 8085 d’Intel amb el MS-DOS, que no començàrem a poder treballar (com per exemple en els simulacres de programació en BASIC a l’institut). Ja no érem simples consumidors de jocs, podíem somniar a fer coses. A partir d’ací no va fer més accelerar-se l’evolució dels processadors (386, 486, Pentium, K6-2, ...), del sistema operatiu Windows i la de tota la caterva de programes que ara ens faciliten la vida.

Tot açò, de moment no afectà les festes, bé tal vegada sí en la forma de dur els comptes o de presentar els articles al llibre de festes, passant d’un full mecanografiat o imprés als discs de 5 ¼, 3 ½, CD’s i acabant amb els actuals correus electrònics.

El primer punt d’inflexió en relació a les festes vingué amb l’aparició de la telefonia mòbil. Fins aquell moment per quedar o saber on seria el dinar de quintes s’havia d’anar a sa casa de l’amic o telefonar-li allí. Res ens assegurava que poguera estar-hi i després d’aclarir o no quan tornaria amb els seus pares, calia esperar per provar-ho novament, santa paciència! Si al final no hi havia hagut sort, baixàvem a la plaça el dia de la festa buscant-lo, comportant això voltes i més voltes, i més paciència. Amb els mòbils prompte descobrirem que ens podíem localitzar en qualsevol moment amb un simple SMS. A les telefonades, pel seu cost, sols es recorria en casos extrems. Començava el regnat dels 160 caràcters. El boca a boca canviava de mitjà i no seria l’últim.

Al mateix temps, l’internet s’estenia lentament i amagada als ulls de la majoria. Amb ella, i gràcies al correu electrònic, un podia comunicar-se i compartir més informació que amb els SMS amb tots aquells que estigueren en la seua l’agenda de contactes. Com en el cas del mòbil existia una barrera, no es podia anar més enllà dels amics i damunt l’ordinador sempre es quedava a casa. Ací és quan aparegueren les primeres “webs” de festers de la Puríssima que buscaven trencar-la. Aquesta dificultat va desaparèixer del tot amb l’aparició de les xarxes socials (Facebook, Tuenti, Twitter,…) que aprofitant molt bé la necessitat de comunicar-se de la gent, a banda de les conegudes relacions d’amistat, permeteren la formació de grups, una forma transversal d’unir a persones que compartixen un mateix interés i que d’una altra forma difícilment hagueren coincidit per opinar, donar notícies, crear esdeveniments i compartir tot tipus de fotos i vídeos. Bon exemple de tot açò són els més de deu grups de quintes existents al Facebook, tots ells de nascuts després dels 70, i els “hashtag” #benissaenfestes o #festesbenissa de Twitter.

Les fotos, una cosa escassa i apreciada fins fa pocs anys. Després de les festes tots anàvem pels estudis de fotografia del poble per buscar-nos en les llargues tires de contactes que penjaven just en entrar a la tenda o ho féiem dins les fulles del Canfali Marina Alta d’on, si hi havia sort, la retallàvem. Amb l’aparició de les càmeres digitals, tot aquest ritual ha desaparegut. S’han convertit en un banal objecte de consum més. De normal dormiran en el nostre disc dur per a sempre sense que ningú els faça cas, a no ser que es pengen a la xarxa per a què algú les mire i les comente. Cosa hui facilíssima, no com fa poc que calia baixar-les de la càmera a l’ordinador i d’allí a la xarxa, amb la conjunció, aquesta sí estel·lar, del mòbil, l’internet i la càmera de fotos. És el regnat dels telèfons intel·ligents, els “smartphones”, en el que vivim ara mateix.

I quan pareixia que ja no es podia anar més enllà, en aquesta societat cada vegada més veloç i obsessionada per la immediatesa, ha fet la seua aparició el WhatsApp simplificant-ho tot. Amb ell no cal donar-se d’alta en cap xarxa social, sol cal un telèfon intel·ligent, que algú t’instal·le el programa i a escriure i compartir amb els quintos, la major part del temps coses sense cap ni peus (tècnicament “spam”). Qui podria resistir-se? Ningú, encara que l’excés d’informació ens col·lapse.

El cas és que gràcies a tots aquests avanços els membres de les quintes estan més interconectats que mai, sols cal veure com corren les xafarderies i les coses de profit. Cada vegada són, més de veres, un grup. Tal vegada és per això que, com una mena d’evolució convergent amb tots aquests fenòmens, les quintes més jóvens han començat a reunir-se en casals tot el que duren les festes, una autèntica revolució en la festa. Però al cap i a la fi, no és aquesta la suma de les voluntats i il·lusions del nostre poble?

I què ens queda encara per veure? Fent d’endeví a curt termini puc entreveure que:

1. es crearà una pàgina en Facebook des d’on es promocionaran tots els teatres, concerts i esdeveniments que promoguen els festers.
2. es retransmetran en “streaming” (en directe per internet) les misses, processons i cavalcades.
3. existirà una pàgina web permanent dels festers que passarà de quinta a quinta on s’informarà dels actes que promoguen i on es podrà vendre “on-line” tot el “merchandising” (llibres, ciris, “palmitos”, ...).
4. els llibres de festes s’acompanyaran d’una edició en CD/DVD, el paper ocupa molt de lloc a casa acabades les festes, i inclouran arxius multimèdia (entrevistes, documentals, publicitat,...). En un futur igual seran substituïts tots dos per un USB decorat per a l’ocasió o per un codi QR al revers d’una estampeta que ens dirigirà al lloc on descarregar-nos-el.

Això i molt més encara està per vindre, de moment gaudim del que tenim, que el que vindrà ja serà nostre.

Bones Festes a tots!

Tossal del Moro i Serrellars.

Havia fet ruta en el Camí Vell de València i en la mini caminata Mallà Verda i la veritat ja calia enllaçar-les tancant el cercle. Una mena com una altra d’atallar la part nord del nostre terme, ja que la marxa discorre un bon tros per la fita que ens separa de Gata de Gorgos. Una nota, per si algú dels que pot llig aquest modest blog: perquè l’Ajuntament de Benissa no posa una espècie de rèplica de la Roca de la Salve en el punt on estava? Al meu paréixer podria posar-se sobre el terraplé de l’autopista, que seria el punt més aproximat a l’original, sense cap problema, ja que eixe punt és terme de Benissa. A veure si hi ha sort.

Inicie la ruta passejant pel mig del pla de Senija, seguint sempre el costat de l’autopista, i just abans del primer túnel de l’autopista, a la dreta, i com Víctor em recordava, es troba el senyal que du a la senda que puja cap al Tossal del Moro (392 m).

A mitjan ascensió es pot ja entreveure Benissa, Oltà i el forat de la cova de la Garganta, un avanç del que ens espera dalt, si la inclinada senda, amb un passet “complicaet” al final no ens tira enrere.

Al llarg de tota la ruta encara que tota la vegetació pareix igual, la veritat és que, almenys al meu paréixer, ens trobarem amb tres blocs diferents. En el primer, en el tossal i casa Canela, bancals abandonats de sols profunds margosos que afavorixen pinades espesses i una gran varietat de matolls. El segon, en la baixada del tossal i Serrellars, amb l’excepció d’alguns pins i grupets de carrasques que allí malviuen, sols calcaris pocs profunds o quasi inexistents que com a molt permeten una brolla de romers, petorrels i estepes (el Rosmarino-Ericion dels botànics). De segur degradats per algun que altre incendi. El tercer després per la plana del sobirà, també de sols més o menys margosos, amb pinades i camps d’argelagues i altres punxoses que fins aquest punt no s’havien vist. Tal vegada una reacció encara persistent de la natura davant el pasturatge excessiu?

És primavera i hi ha moltes plantes en flor, però sols vaig deixar-vos dos fotos. La primera la de l’humil i discret fenàs.

Dalt del tossal trobareu les restes d’una torre de vigilància musulmana dels s. XII-XIII. I quan esteu ascendit al Serrellar, de lluny, si torneu la vista enrere comprovareu com hi ha dos margenades que marquen dos recintes, el que envolta la torre (verd) i el de més avall (blau), que seria l’albacar. Realment la posició d’aquest punt es pareix molt a la del castell de l’Ocaive: a la vora d’un escarpa i vigilant una via de comunicació fonamental. Sols faltaria trobar l’aljub. I, posant un poc d’imaginació, perquè no pensar que haguera sigut un punt estratègic ibèric, con el del morro del Castellar que es troba a l’altre costat de la Mallà Verda?

Baixant vaig trobar aquesta oruga de Papilio machaon devorant una ruda, la veritat és que els colors cridaners la fan tan bonica a la vista com la palometa en la que es convertirà. Encara que ella el que ens vol dir és: “compte amb mi, que faig mal gust i igual sóc verinosa i et mate”.

Entre una elevació i l’altra, la Casa de Canela. Un gran mas amb tot el necessari per a subsistit entre aquestes muntanyes i envoltada de corrals i bancals de murs de pedra enormes, més per l’ample que per l’alt.

Quan pujava al cim dels Serrellars a mitjan senda, vaig observar que entre les pedres que es travessaven hi havia forats on no hi havia terra, estrany. L’hauria arrastrada l’aigua? Sí, però el que no m’esperava, en documentar-me un poc a casa per la vesprada, és el saber que caminava sobre el sostre de l’Avenc dels Serrellars o de l’Home mort (ja que es trobaren una persona morta allí dins), que té l’entrada un poc més a la dreta. No entenc com no apareix més indicat en la majoria de mapes que un poc consultar, igual per a què ningú no es faça el valent i acabe….

Siga com siga la veritat és que des del cim del Serrellars (493 m) hi ha unes vista magnífiques, no vos enumere les muntanyes i pobles, feu-ho vosaltres mateixos en el vídeo que inclou unes tomes de les restes de la torre del Tossal del Moro i del que des d’allí també es pot veure. Ah, alguns punts de la costa apareixen amagats per la boira (terrera), també bonica. Nota els tres pinets que hi ha en el cim dels Serrellats es veuen des de Calp, quasi increïble.

De tornada tots aquestos insectes sobre la flor d’una estepa blanca, per les fulles blanques, em recordaren que l’hora de menjar s’acostava i que tenia que donar-me pressa.

Aplegat al pla dalt de la muntanya torne a repetir el camí de la mini caminata malla verda a partir de les cases de la Plana del Sobirà.

Passant de nou per davant de la Torreta de Canor, un altre testimoni del sistema de vigilància musulmà en l’antic terme del Castell de Calp.



Fins un altra. Bona Pasqua a tots!!!

Mammillaria schideana.

Aquest cactus va aplegar a casa amb una etiqueta que deia “M. spin”, però trobe que aquesta no és una M. spinosissima. Després de buscar un poc sembla més M. schideana, igual vaig mesclar alguna etiqueta o …. Cesar trau-me de l’embolic!

No vaig a entrar en detalls de cultiu, perquè la veritat és que s’adapta sense problemes al nostre clima. Encara que es recomana no regar-les a l’hivern, també és cert que en els últims tampoc és que haja plogut molt. És a partir d’ara fins a finals d’estiu quan hi ha que fer-ho. Ara sí, el que heu de tenir en compte, si voleu gaudir de les flors que aniran obrint-se alternativament al llarg d’una bona temporada, és que ha d’estar al sol. Ja que aquestes es tanquen per la nit o si estan dins de casa, que moltes vegades és el mateix. Sinó mireu la foto de dalt a les nou i mitja del matí i la de baix a les dos del migdia.

Alexandre de Laborde a Calp.

Després de la visita a Dénia, Laborde pren el camí de Calp seguint els passos de Cavanilles i, per tant, en busca de les restes de la Calp el Vell i dels Banys de la Reina. 

Gravat CXXXII. Vista de Calp.

A cinc llegües al sud del cap de Sant Antoni, es troben dos llocs molt notables pel seu nom i situació, el vell i el nou Calp, distants l’un de l’altre una mitja llegua. El primer es situa entre dues badies, sobre la gropa d’un gran penyal anomenat Ifac, que en forma de promontori s’eleva perpendicularment uns 700 peus sobre el nivell de la mar. Es compara aquest penyal amb aquell de Gibraltar amb el que comparteix el fet de ser innaccessible, tant que els guardes que l’ocupen, tant per senyalar el que passa a la costa o per observar els contrabandistes, es veuen obligats a pujar ajudant-se d’una corda de nusos. Calp, que aquest penyal abriga dels vents del sud, no mostra quasi res que puga donar una idea del que va ser en un altre temps. Sols algunes runes, de caràcter gòtic, s’escampen sobre l’emplaçament que va ocupar, i s’extenen en el pla que separa l’àntic del nou Calp, que no és més que una vila, situada, com l’altra, al peu d’una muntanya que s’eleva a pic de la riba de la mar.

Entre els dos promontoris, en el punt que forma el primer pla d’aquesta vista, es troben a la vora de la mar unes construccions antigues, anomenades en la zona Banys de la Reina, una plaça de quatre peus de profunditat, tallada en la roca i dividida en varis compartiment quasi iguals. Dues obertures, encara existents, servien d’entrada i eixida a l’aigua de la mar que s’introduïa en la bassa per un canal tallat en la roca, cosa que encara passa avui. Malgrat el nom que se li ha donat, no crec que fora un emplaçament per a banys, sinó amb tota seguretat un dels vivers que els Romans mantenien a la vora de la mar per conservar el peix, tal i com es poden trobar en alguns llocs del regne de Nàpols, principalment en la costa que que mira a Isquia. Un poc més enllà d’aquest viver i sobre un terreny més elevat es troben, dins un espai d’unes 400 iardes, les restes nombroses de construccions romanes, amb els murs arrasats a nivell de terra, que sols donen una trista idea del que foren en un altre temps. Cavanilles. que va excavar en aquests terrenys, va deixar els dibuixos d’alguns mosaics interessants que ell va dir haver trobat. Més, tal vegada perquè nosaltres no els buscarem bé, o perquè, després de vint-i-cinc anys, les troballes han esdevingut més difícils en un terrenys que el forcat ha anivellat i desfigurat contínuament, les nostres recerques van ser infructuoses. Tan sols trobarem alguns fragments de pedres colorades que testimoniaven l’existència en aquell lloc d’obres de l’espècie de les quals parlava Cavanilles.

Aquesta de dalt és la vista oficial que apareix en el llibre. Però a l’igual que a Dénia es conserva, com a mínim, aquesta altra representació de la mateixa on tan sols varien els motius decoratius. 

Tal vegada perquè no enquadrava els dos elements del text (vila vella i banys) es va descartar aquesta vista del Penyal amb la vila medieval de Calp en la seua falda des de la platja de la Fossa. Per a mi impressionant.

Gravat CXXXIII. Plànol dels Banys de la Reina.

Com comentava en l’article anterior, cada lletra té la seua explicació. Si a algú li interessa ha sap. Espere que vos haja agradat. Fins un altra.