Graptopetalum bellum.

El Graptopetalum bellum no és que siga molt ràpid florint. Si a l'Abril és quan pareixia que volia començar a fer-ho, no ha sigut fins a estes últimes setmanes que s'ha decidit. No de colp, sinó lentament una darrere l'altra.

Va ser descobert el 1972 en regions muntanyoses a l'oest de Mèxic (Xihuahua i Sonora), cap els 1600 m en tallats de la roca amb una exposició solar moderada.

Com ja es veu es tracta d'una suculenta amb rosetes aplanades d'uns 10 cm de diàmetre, formades per fulles de color gris o bronze. Les flors, que són les més grans i colorades de a família Crassulaceae amb els seus 2,5 cm. de diàmetre, apareixen entre Maig i Juliol al sobre d'una inflorescència d'uns 10 cm. Cada flor té cinc pètals que li donen forma d'estrela, d'un color entre el rosa fosc i el roig, els estams són rosa amb anteres blanques.

Pel que fa al seu cultiu, com ja s'ha comentat abans necessita més ombra que la resta la seua família i un sol lleuger i porós amb un bon drenatge. La fertilització sols es farà a l'època de creixement. Per florir en primavera necessita d'almenys un més a l'hivern per baix dels 15 ºC. Cal anar amb compte, perquè per baix dels 5 ºC pot gelar-se. A més cal disminuir molt el rec en baixar les temperatures, o podem perdre la planta. Es pot reproduir a partir de fulles, rosetes i llavors. (Tota esta descripció està treta de la Wiki anglesa i francesa)

Aloe brevifolia

Torne de nou a parlar dels campions del jardí, hui es tracta d'un "mini-polp". L' Aloe breviflolia és menudet, d'anar per casa, no com els seus altres companys de gènere, o almenys dels que tinc a casa. Per això, m'imagine, el cognom "brevifolia", fulla curta?

Ara què a l'hora de fer flor és tot un campió. En proporció trobe que és el que les puja més amunt, i encara que no són molt espectaculars, donen un punt de color.

Myrtus communis. Murta.

Es temps de flors per a la murta (Myrtus communis), este any pareix que farem una bona collita pel licor de murtons . Este arbust, que en condicions ideals pot aplegar a convertir-se en un arbre, sempre dona un punt de frescor al jardí. Frescor? Sí, perquè, independentment de l'estació de l'any, manté el seu fullatge verd brillant. I ara, a més, se li afegixen totes eixes flors de pètals i estams blancs.

És un arbust mediterrani al que li agrada créixer en ambient amb un cert grau d'humitat, cosa que puc corroborar per experiència pròpia. Això no és un impediment per a que cada vegada siga més popular en el nostres parcs i jardins, on generalment sol podar-se seguint diverses formes geomètriques. Un exemple al nostre poble serien els del Carrer Ample, per cer que a partir de les seues llavors vaig aconseguir el meu.

I ja que he fet referència al nostre poble, un comentari sobre la tradicional "Entrada de la murta" de les nostres festes patronals, que ha sigut profundament estudiada (en la vessant mitològica i històrica) per Teodoro Crespo en el llibre "Benissa des de les profunditats de la història". Algú mai s'ha parat a pensar que en esta entrada mai es llança murta? Sí, perquè davant la necessitat de complir amb el ritus, els nostres avantpassats l'adaptaren a les disponibilitats vegetals del terme. Per què, algú ha vist créixer espontàniament una murta en algun lloc de Benissa? Així la murta es substituïda per la mata (Pistacia lentiscus), que de lluny té un aspecte similar, i en menor mesura pel baladre (Nerium oleander).

Fins ací els comentaris sobre el Myrtus communis. No, acabaré contant una batalleta, espereu un poc més. La major part de membres de la família a la que pertany el nostre protagonista creixen actualment en climes tropicals amb més precipitacions que les que tenim ara ací. Ell encara resistix ací perquè fou l'únic del seu grup que pogué adaptar-se, amb fulles més menudes i coriàcies, a les condicions de major sequera que comportà la dessecació del Mediterrani fa uns 6 milions d'anys.

Echinopsis. Amb una prou.

I m'en vaig a Dénia aprofitant uns dies de vacances i em trobe amb esta sorpresa a l'entrada. Millor dit, n'hagueren dos, però com que la segona no és molt bona la deixe passar.


Mira que és sort trobar-la oberta, perquè esta també es d'eixes que duren un sospir.

Estem davant un exemplar del gènere Echinopsis, originari de Sud-Amèrica. Com es veu la mida de la flor és clarament desproporcionat a la mida del cactus, n'hi han que en fan moltes i xicotetes i d'altres (com este) que s'ho juguen tot a una carta. Encara que per si de cas, la cosa no funciona molt bé, es reproduïx vegetativament de perles. Com a mostra totes les "boletes" que el rodegen .

Bruixetes, comença la calor.

Un del millors indicadors per saber que el camí cap a l'estiu no te cap retorn ens la dona el Zephyranthes grandiflora. Si ell troba que ja és hora de florir, és senyal de que la calor ja està prop. El resultat d'eixa pujada de les temperatures i l'ultima pluja de maig a la foto de baix.

Ara sols queda esperar que este xicotet espectacle es repetisca tot l'estiu, de forma natural o induïda (reviseu l'article de fa dos anys).

Una curiositat per a acabar, en castellà he vist que els donen varis noms, però el que més m'ha agradat és el de "brujas", que he trobat a un comentari d'un bloc de Múrcia. Així que a partir d'ara seran "bruixetes". Què seria del valencià sense el diminutiu! Ara que, si algú coneix algun nom en valencià per a esta planta, per favor que ho deixe en els comentaris.