Paisatges de la Marina.

Estes últimes setmanes parlant amb diferents persones ha sorgit el mateix tema. Sense traure-lo jo, espontàniament. Totes em comentaven que moltes voltes apreciem poc el paisatge que tenim al nostre voltant (ací a La Marina). Com que el tenim tan vist! Clar, tampoc es cosa de posar-se un a mirar-se el seu melic tot el dia. Es veritat que hi ha altres melics interessants i diferents, i també que si ens fixem massa en el nostre podem acabar descobrint coses que ens trencaran el "moment" (especulació i mala gestió urbanística, incivisme ciutadà, ...) Però així i tot, generalment el tenim prou abandonat.

El cas és que este diumenge vaig estar de bateig a Calp i no vaig poder resistir-me de fer unes fotos del paisatge. La paella, el vinet i els xupitos ajudaren prou, ho he de reconéixer. Disculpeu si estan poc enfocades. Ara abans de veure-les desconecteu-vos i penseu que no viviu ací, que tot açò és la primera vegada que ho veieu.

Primer com no el Penyal d'Ifach, ben poderós dins la mar.

Després les vistes dels penya-segats de la Fustera (Benissa) i el Cap d'Or (Teulada-Moraira).

Continuant per les vistes des de Sant Jaume o Benimarco dels tossals que baixen cap a la mar i com no el Penyal. Esta és una de les vistes que més m'agrada la conjunció de tots estos elements la fa especial.

I es que la nostra comarca té eixa cosa especial que comentava dalt. El fet que a la major part de la costa la muntanya busque la mar, creant zones de forts contrastos. Però, tot no és verd a la costa, també queda camp, com estos que es veuen des de la carretera de Teulada a Poble Nou. Quant treballaren els nostres avantpassats per dominar d'eixa forma el paisatge!

Quasi acabe amb un foto-muntatge de les vistes des del Cap de Sant Antoni preses esta Pasqua.

I per arrodonir-ho tot un vídeo del meu cosí Vicent I de la zona del Portixol a Xàbia. No m'envies als de la S..e et pagaré drets d'autor si fa falta.

Després de tot el que heu vist, si fóreu de fora i tinguéreu que anar a algun lloc, on aniríeu? Per això mateix, si vos pregunten per on anireu de vacances i contesteu que vos quedeu "per ací", no tingueu vergonya, que eixe "ací" que molta gent rebutja s'ho val.

Ah, la setmana que ve no em busqueu que estic de vacances per "ací".

Horténsia retard.

No sé que li ha passat a l'horténsia este any. Estem a Setembre i encara està florint. Es normal que a esta altura de l'any tinga flors, encara que verdes. Però les típiques de color rosa no. Això seria més típic de l'"Endless Summer". Ai Belen, que els esqueixos es secaren, trobe que feia massa calor. Eren tan tendres.

Pot ser siga cosa de l'hivern tan irregular que em tingut, que li haja retardat la temporada de floració. A l'estil dels medicaments d'alliberació retardada, que van alliberant el principi actiu poc a poc.

Entrada en colors.

Vaig posar alguna foto com esta l'any passat? Ara no ho recorde. Així i tot val la pena posar-les de nou.

L'entrada de casa està ben colorida i tots els que venen o passen pel carrer tenen una bona benvinguda. El millor de tot és que ja no cal plantar les cannes (Zinia elegans). Elles ixen entre els rosers de les llavors de l'any anterior.

Ferocactus. Cactus barril.

La majoria dels membres del gènere Ferocactus (deserts de Nord-América), també anomenats Cactus Barril, es caracteritzen per les seues espines centrals ganxudes. Un no ha de fer molts esforços per veure-les, els 10 cm de llargària imposen. Mireu com serà la cosa que, fins i tot, els indis americans les utilitzaven com a ham. Amb eixe mida segur que era per a pesca major.

Però el que ara ens importa són les seues flors, que s'obrin sols de dia. Esta ja està tancant-se.

I a l'endemà la següent pren el relleu. Per sort duren varios dies.

Acabe una reflexió. Trobe que un dels encants que tenen molts cactus i suculentes, a banda de la seua raresa, és la quasi perfecció geomètrica de les seues formes. No sols a les flors, també en la seua estructura. En este cas, encara que vist de costat les costelles pareixen nàixer perpendiculars a l'eix. En realitat ho fan en espiral, tot seguint el sentit de les agulles del rellotge. Millor dit, si ho pensem bé, creix desenrotllant-se sobre sí mateix.

Plumbago auriculata. Germiner blau

El germiner blau (Plumbago auriculata, Sud-Àfrica) és contradictori. Ni és un germiner (almenys com nosaltres ho entenem), ni és sempre blau (de fet hi ha una varietat blanca) i ni és realment una enfiladissa (més bé té un comportament arbustiu). Per acabar-ho d'arreglar, se'l coneix també més per altres noms (Plumbago, Celestina, Jazmin del Cabo, ...). Però com que a ma casa li hem dit de sempre així, ahí queda.

Com comentava abans té un comportament arbustiu, o siga que si el que voleu és que tape alguna cosa o que forme una bola al jardí, no tindreu cap problema. La cosa canvia quan parlem de fer-lo créixer arrimat a una paret, com és el meu cas. En eixa situació haureu de ajudar-lo d'alguna forma a mantenir la posició vertical, amb una estaca de ferro que subjecte l'estructura o amb un fil d'aram que l'agarre a la paret. Si no és així vos caurà, a la primera ventada forta que faça, al mig del jardí. Cosa que li va passar la setmana passada a la meua veïna. En primavera és convenient que li feu una podada forta, perquè no s'escampe massa. Després sols caldrà anar vigilant-lo per controlar el creixement, si disposeu de poc lloc. Tingueu en compte que si li talleu les rames a l'estiu potser que eixa part no faça flor o que li coste més. Jo tinc costum de fer-ho, quedant verd per baix i amb flor per dalt. Solucionat açò sols tindreu que gaudir de les seues flors blaves tot l'estiu i part de la tardor.

I ara un consell que no trobareu en cap lloc. Si en teniu un ja ho haureu comprovat. Però si no, millor aneu amb compte quan vos acosteu a ell. Si aneu amb roba informal realment no serà preocupant. Però si aneu ben mudats i pentinats, ara que s'estilen les festes en jardins a l'aire lliure, vigileu, que una volta que les flors es sequen, a la mínima que passe algú pel seu costat s'assolten i s'engranxen a la roba i/o cabell. Mireu com van preparant-se, que qui avisa no és traidor.

Segon aniversari.

Hui De Jardí complix dos anyets. Felicitacions!!!

I clar, com anava a quedar-se sense un present! El seu regal és una pàgina del Facebook. Bé realment ja fa uns mesos que va en marxa, però hui és la seua inauguració oficial. Ara el bloc ja està al dia, que hui si ho estàs al Facebook no eres "in", almenys a esta comarca. Allí, a tots aquells que vos resulta difícil afegir-vos als "feeds", podreu seguir l'actualitat del bloc sense problema. Ara que no sé per quin motiu no es carregen les fotos, per a això haureu d'anar al missatge original.

Abans d'acabar vull donar les gràcies a tots aquells que l'heu visitat. Dóna gust vore que hi ha gent que compartix estes aficions. Dobles gràcies, als que han dedicat una part del seu temps a deixar algun comentari. I triples gràcies, a tots aquells amb els que he fet algun intercanvi. Compartir el temps amb els altres és preat, però si damunt incloem les nostres pertenences, ja es una altra cosa. En alguns casos l'inici d'una amistat.

En referència als comentaris, ja sé que costa trencar la barrera. Però m'agradaria que, tots aquells que seguiu el bloc amb més o menys assiduïtat i no heu deixat mai un comentari, en deixareu hui un. Res de l'altre món, un: Hola, em diuen XXX i visc a XXX. (i si esteu amb ganes) M'agrada o no açò/esta planta, o el que vos vinga pel cap.

Este any per a tots els que vulgen celebrar-ho vos tinc preparada la mistela reserva de Teulada i rotllets. Esteu convidats, "hasta fin de existencias" ;-)