divendres, 27 de novembre del 2015

Portixol de Bèrnia i tornada pel fort.

La volta que vaig fer la setmana passada no és casual, té a veure amb una novel·la que fa uns quants anys que vaig perfilant i que ja veurem si algun dia arribe a autopublicar. La cosa és que en un dels capítols l'acció passa per aquest punt de Bèrnia, el Portixol, i volia veure si calia retocar alguna cosa.


Hui no pose mapa perquè trobe que a Bèrnia és difícil no trobar la senda. La ruta comença en la revolta que hi ha abans de la Font de Bèrnia o de Cabanes. Primer puja prou recta i després la zigzaguejant fins que aplega a la zona de runar i, igual és que sóc jo el despistat, i sembla perdre's.
Al final vaig pujar fent esses i mentre em vaig trobar aquesta roca curiosa a la dreta.


 Quasi a dalt de tot, amb una bona pendent al darrere, ja es veu clarament com s'obri la muntanya.


 Què menuda que es veu Benissa des d'allí dalt!


 I, encara que a la foto no és veu ben clar (per la resolució del mòbil i per la boira que hi havia), sí que es veu Mallorca. amb la Serra de Tramuntana reflexant els rajos de Sol i, com no, Eivissa. Quasi m'agarra una cosa quan ho vaig veure. Estem a 900 metres sobre el nivell de la mar.


De l'altre costat la vista no és menys impressionant.


Des d'allí podem pujar/baixar del cim, però això queda per a un altre dia. Era temps de tornar, una última mirada enrere. La vegetació, a pesar de la solanera, és més abundant en este costat que en l'altre.


Després d'una molt millor senda en zig-zag, el meu amic Víctor ja m'havia avisat, de camí cap a la dreta. Hi ha un moment que sembla que anem per un carrer on recentment hagen tirat grava, anem per un runar. Una carrasca amb la formes perfectes.


I finalment, després d'haver hagut de pujar per unes roques com les cabres, el Fort de Bèrnia. No pose res d'ell perquè trobe que és de tots de sobra coneguda la seua història.


Si la pujada i baixada del Portixol feien respecte, la barrancada que hi ha en girar Bèrnia no és menys, una mala passa i.... Al fons Tàrbena.


 I fins ací un dia de senderisme. Que ja feia temps que no feia una volta de trellat. Fins la pròxima.

dilluns, 23 de novembre del 2015

Brithys crini


Aquest cap de setmana vaig em vaig trobar amb disgust, no complet, el Pancratium foetidum mig pansit. Fins i tot l'agret (Oxalis pes-caprae) li pujava per dalt, quan ni hauria de veure's. No vaig dubtar a l'hora de pensar en un culpable, la Brithys crini. L'havia atacat una altra vegada al final de la temporada vegetativa, amb el bulb ben carregat d'energies. Però ara ho fa a l'inici, podent afectar-lo per a l'any vinent. Ara que igual em ve bé (per això deia "no complet"), ja que no para de multiplicar-se i si continua així hauré d'arrancar-ne uns quants.




La Brithys crini, (tot el que ve és de la Wiki) és una palometa nocturna que necessita del lliri de mar (Pancratium maritimum) per a què els seus estats larvaris es desenvolupen. Però tampoc li desagraden altres membres del gènere Pancratium o de la família de les Amaril·lidàcies, com l'Amaryllis belladonna que tinc al costat del primer (encara que sembla que no tant).
La palometa posa els ous en la fulla, en la que s'introduiran les larves que eixiran d'ells. En alguns casos poden aplegar a penetrar en el bulb, significant la mort de la planta. Quan ja tenen una mida suficient ixen i continuaran menjant des de l'exterior, fins que baixaran a terra per a pupar i fer la metamorfosi. Si bé la palometa sols es pot veure a l'estiu-tardor, les orugues es poden trobar tot l'any, menys en el mesos de més fred en els que hibernaran. Com que fins ahir no va entrar l'hivern, elles ben bé que se n'han aprofitat.



Podia haver-los tirat un poc d'insecticida o haver-les agafades una a una, però vaig decidir que la natura seguira el seu camí. El haja de ser serà.