La Creu de Dénia.

Este diumenge, en una maratoniana excursió organitzada pel Parc Natural del Montgó, marxarem uns quants amics en busca de la Creu de Dénia. Però no per la via més corrent, la de la Cova de l'Aigua, sinò des de Jesus Pobre, pujant per la carretera del repetidor (ruta 2 no completa, seguiu els punts rojos).

En començar, el suau camí empedrat del dipòsit contra incendis ens enganya. De sobte se'ns plantarà al davant la pedregosa "carretera" del repetidor i, finalment, la senda. De moment, descansats, encara albirem amb optimisme tot el desnivell que haurem de salvar (penseu que caminarem per dalt d'eixos penyasegats). A la dreta el Barranc de l'Heura, que també salvarem més endavant.

Ja posats en la plana previa al Pic de l'Àguila (484 m) posem els ulls per primera vegada en la nostra destinació (fletxa roja). Ací dalt un oblida que es troba enmig d'una zona tan poblada, a la dreta la muntanya ens tapa el paissatge i a l'esquerre sols es veu el blau de la mar.

Una vella coneguda (Ophrys therendiniphera) anuncia la vinguda del bon temps, encara està enrotllada però ja comença a desperear-se. Dintre de poc estarà completament erecta, no vulc comentaris "verds", mostrant tot el seu esplendor.

Caminant, caminant, travessem un runar. Res més erroni, estem passant sobre una de les muralles de protecció del poblat ibèric del Pic de l'Àguila. Jo no puc parar de pensar en quina situació social es trobarien aquelles persones i quin tipus de mentalitat, tan allunyada de la nostra, tindrien per fer tota esta obra en un lloc tan impossible als nostres ulls. Després d'una parada per esmorzar, continuem avant. Prompte travessem el verd llit del Barranc de l'Heura, no per l'aigua que allí puga haver, sinò perquè en ell s'acumulen un fum de margallons (Chamaerops humilis) que seguixen el seu curs, a mena d'oasi. A la dreta, dalt del penyasegat podeu observar la muralla que abans haviem travessat. A partir d'ara la major inclinació del camí ens permetrà gaudir de bones vistes.

Si fins este moment la vegetació havia sigut un poc monòtona, tota la pujada cap al cim ens acompanyaren amb la seua florida els almesquins (Narcissus assoanus), són els punts grocs.

Finalment després de quasi tres hores de marxa apleguem al nostre objectiu, la creu de Dénia. Esta no la tombaran com la de Xàbia, és de ferro i està ben subjecta al terra.

Abans de la tornada un vídeo del que des d'allí es veu, com és costum.

La tornada va ser més tranquila, el guia continuà la seua maratò passant de nosaltres i nosaltres passarem també de la resta de maratonians. Gràcies a això poguerem gaudir tranquilament de tot els que se'ns posava per davant, com per exemple estes (de dreta a esquerre): Euphorbia characias, Linum narbonense (llàstima que a la foto no es reflexe el seu blau intens), Hippocrepis valentina "desferracavalls", Brassica repanda var. maritima.

Una última joia, gràcies al bon ull de la meua amiga Fani, una Romulea columnae, una bulbosa de la família de les iridàcees, buscant refugi davall d'una de les pedres de la senda. Clar, si nosaltres no mesurarem poc més d'un centimetre de diàmetre com ella també ho fariem.

Ja quasi acabant, la Cova Ampla, a la vora de la carretera del repetidor, que abans ens havia donat els bons dies, ara ens diu: "Adeu, fins la pròxima!". Segur!